• Imprimir

Entrevista: Llibert Fortuny El saxofonista, que representarà el jazz català a la Fira de Frankfurt, creu que la falta de locals pot frenar el creixement de l'escena barcelonina

"Tot i que no hi ha lletra, el jazz també explica coses"

Andreu Gomila

Llibert Fortuny afirma que la seva generació és la que ho ha tingut més fàcil
CRISTINA CALDERER

Llibert Fortuny representarà el nou jazz català a la Fira del Llibre de Frankfurt. Té 30 anys i s'està menjant el món: el conviden arreu i acaba de treure el seu primer disc -amb la seva banda Electric Quintet- amb una multinacional. El CD es diu Double Step (Universal).

Què fa un home amb arrels berguedanes ficat fins al moll de l'os en el món del jazz?

M'és difícil definir d'on sóc. Vaig néixer a Las Palmas de Gran Canaria, vaig viure una temporada a Navàs, el meu pare és de Gósol, vaig viure també a Cerdanyola molts anys, que és la residència més estable que he tingut -vaig començar l'escola de música allà-, he passat pels EUA, per Alella, i ara estic establert més o menys a Dosrius [Maresme]... Les coses sorgeixen de la manera més senzilla, i més quan ets petit. He tingut la sort que a casa, a la meva mare li agradava molt la música. I llavors em van apuntar a l'escola de música quan era petit. D'aquí em vaig enganxar. Vaig començar com qualsevol nen.

No hi ha gaire tradició musical al Berguedà i a Cerdanyola.

No, com qualsevol poble que tingui una escola de música. No és València, on hi ha una tradició de bandes. Simplement em va atraure molt.

Un tema de 'Double step', 'Mau Mau', és un homenatge a la Patum a ritme de 'bop'.

La Patum té molt ritme. És molt dinàmica. També és popular i es fa per disfrutar. Hi ha moltes similituds amb el que fem nosaltres. Té molts elements diferents, té molts colors i es pot viure de maneres molt diverses. Des de fa molts anys hi pujo a tocar amb la banda, la visc i li vaig fer un petit homenatge amb aquest tema.

El disc és molt personal, amb anècdotes pròpies. Què ha intentat explicar?

M'agrada escriure un tema i pensar en alguna cosa que t'està passant o que t'envolta. Crec que això motiva tot el discurs. Com que en el jazz no hi ha lletra, he de reivindicar que també expliques coses. Potser la manera d'explicar és diferent. El millor, a més, és que cadascú interpreta les coses de manera diferent: quan t'explico una història, no saps per què estava trist, si la meva nòvia era rossa o morena... cadascú es fa la seva pel·lícula.

Barcelona comença a tenir un nom en el món del jazz. ¿És una ciutat important o creu que està sobredimensionada?

Sobredimensionada, segur. La realitat és una. En ciutats com Nova York hi ha el doble o el triple d'oferta. Hi ha molts més músics molt bons, i de dolents. També és una ciutat molt més gran. Ara, Catalunya, com a país que és, amb els habitants que té, amb la tradició que comença a haver-hi, existeix. I cada cop anirà a més. Hem de seguir treballant, hem de seguir lluitant, ens hem d'organitzar molt millor encara, hem d'aprendre moltes coses. Barcelona és una ciutat que la gent coneix perquè molts o vénen a tocar o toquen amb gent que ha estat aquí.

N'hi ha fins i tot que són famosos a Nova York gràcies al seu pas per Barcelona.

És curiós i molt real. El músic d'aquí, per triomfar, ha d'anar allà, i el que no sap la gent és que el músic d'allà, també ha d'anar a Europa o al Japó.

Però a Barcelona cada cop hi ha menys locals. ¿Això pot frenar el desenvolupament del jazz local?

Totalment. És com si tens cuiners que no tenen cuines per cuinar. Frena un sector de la cadena. A tots els nivells falten sales, perquè cal que l'oxigen vagi circulant. Si en falla un, es trenca la cadena. S'ha d'entendre que aquests espais són molt importants.

La seva generació és la més ben preparada?

La meva generació és la que ho ha tingut més fàcil, que no vol dir la millor. Hem tingut Internet, educació. Però això no vol dir res, perquè l'autenticitat i el caràcter marquen molt, en aquesta professió. Al final, si escoltes un solo de Miles Davis... que tocava de la manera més senzilla, i no tenia Internet, ni mòbil, i segurament va aprendre tocant dia a dia... Aquests facilitats, de vegades, també et poden complicar la vida.

Llibert Fortuny és el músic més popular de la seva generació. Se sent la punta de l'iceberg?

No. En aquests moments no tens temps de considerar-te realment. Les coses van succeint. Sóc una persona molt cauta. No m'emociono, intento disfrutar de les coses cada dia. Només vull fer temes amb el grup i que la cosa funcioni.

D'on surt aquest ritme frenètic, fusionant, de 'Double step'?

Sobretot de l'experiència del temps, dels directes, de les reaccions de la gent, de les ganes de fer el que ens ve de gust.

Tot un privilegi.

Si em pregunten la cosa que més aprecio, diria que és aquesta, la llibertat. És pel que he lluitat molts anys. Quan pujo a tocar faig el que vull.

Això queda ben clar en el disc.

Crec que sí. No has de fer les coses perquè t'etiquetin d'una manera determinada. Aquest és un problema que tenim la gent del jazz. A Tolosa, vas a un festival i triomfes com l'Avecrem. I et demanes: com és que aquí hem funcionat? Després vas a un altre lloc i és un festival de no sé què, i tenen uns referents diferents.

L'han situat, fins i tot, dins el 'so Barcelona'.

Sí, però crec que de manera poc seriosa. I això que malauradament no puc viure a Barcelona, perquè és caríssim. He buscat el meu espai en un altre lloc.