• Imprimir

Entrevista: Cesc Gay Director de cinema, ha rebut el Premi Nacional per 'Ficció'

"Una pel·lícula t'ha de col·locar en un lloc on et reconeguis"

Bernat Salvà

Cesc Gay escriu un guió per a una nova pel·lícula i té altres projectes entre mans
CRISTINA CALDERER

Ja sigui A la ciutat, a la platja (Krámpack) o a la muntanya (Ficció), Cesc Gay ens ha acostat a històries properes, personatges que ens són coneguts, situacions amb què ens podem sentir identificats. La seva carrera és com una pel·lícula basada en la improvisació, més que en un guió escrit prèviament. És per això que prefereix no parlar gaire del guió que està escrivint: té altres coses entre mans, i ni tan sols sap si és el pròxim que dirigirà. Fa poc la Generalitat li va atorgar el Premi Nacional per Ficció.

Hi ha una lògica geogràfica a la seva obra: la platja, la ciutat i la muntanya. És una coherència intencionada?

No. La veritat és que gairebé res en les meves pel·lícules és intencionat. Vaig a cop d'impuls, d'instint. Krámpack és una adaptació molt lliure de l'obra de Jordi Sánchez, i en la primera versió estava ambientada en un poble d'interior. Però va acabar al costat del mar, tot i que tampoc hi té una presència determinant.

Però A la ciutat i a Ficció la geografia sí que té una presència important.

Sí, és un actor més. A Ficció hi ha una voluntat meva de fugir de l'entorn urbà. Volia portar el personatge, en aquest cas un creador en crisi, a un entorn de muntanya i veure què li provocava. A la ciutat hauria estat difícil en un entorn petit, fora de l'anonimat de la gran ciutat, amb les seves vides creuades. Era part de l'essència de la pròpia història.

Es pot saber alguna cosa de la pròxima pel·lícula?

Tinc intenció d'escriure una comèdia, que és una paraula complicada. Crec que es fan poques comèdies. Les que hi ha són per a adolescents, o molt estripades... Trobo a faltar la comèdia més clàssica i intel·ligent. De fet, sempre he perseguit fer-ne. A la ciutat havia de ser-ho i mira com va acabar. Ara, ja veurem on acabaré.

¿Sempre evolucionen tant els seus projectes?

Sí. Sempre sentia el complex d'inferioritat, amb mi mateix, de començar a escriure i no saber on anava. Això em provocava una certa tensió en el procés. Vaig escoltar una vegada unes declaracions de Javier Cercas, arran del boom de Soldados de Salamina, que em van agradar molt. Deia que era incapaç de començar una novel·la si sap on va, i vaig pensar: "Gràcies!". Arran d'aquell dia he disfrutat més d'escriure. Amb el Tomàs [Aragay] funcionem sempre així.

¿Teniu títol i sabeu on se situa geogràficament la nova pel·lícula?

No, els títols sempre són l'últim que apareix. Hi començo a pensar quan fa falta. No en vull explicar gaire cosa perquè és un guió encara molt obert. En principi és una pel·lícula urbana, però estic amb diverses coses al cap, he decidit escriure aquesta i acabar-la a la tardor, però no sé si la dirigiré immediatament. També escric la nova sèrie de les T de Teatre, rodaré una TV movie a la tardor basada en V.O.S. (versió original subtitulada), de Carol López, amb els mateixos que van fer l'obra al Teatre Lliure... Vaig picant de coses. Tinc la sensació que estic sortint amb diverses noies, i alguna es concretarà.

D'on ve el seu interès per reflectir la realitat.

Jo sempre he parlat des de mi, sempre he fet un cinema bastant egoista en aquest sentit, sobretot a A la ciutat i Ficció. Suposo que m'explico a mi mateix a través de les pel·lícules, parlo de les coses que sento o em passen pel cap. I mai he sentit la necessitat de parlar d'una cosa que no em pertany, o no conec. Necessito sentir-me a prop, que no vol dir que parli de mi; explico la vida que m'envolta. A vegades penso que fins i tot hi ha una part terapèutica, de voler entendre't i explicar-te.

Però les seves pel·lícules no agraden només als que s'hi senten molt pròxims.

Perquè com a espectador estàs molt més obert. Ara: com a creador, els tres anys que dedico a una pel·lícula és un petit viatge que has de fer amb un material que t'agradi. Jo treballo sobretot en el món sentimental, la part emocional dels personatges, i com s'ubiquen en aquest planeta i en un lloc concret. Mai he entrat en el tema social, no he fet crítica social. M'agrada molt el cinema de Ken Loach, però més enllà que toqui temes socials importants, t'enganxes perquè els personatges t'atrapen.

¿Els guionistes i els cineastes poseu paraules i imatges a sentiments reals que a la gent li costa d'expressar?

La gràcia d'una pel·lícula, una novel·la o una cançó és que et col·loca en un lloc on et reconeixes. I això és molt satisfactori, perquè t'ajuda a entendre't.

Àlex Brendemühl, que ha treballat amb vostè, amb Agustí Vila, Rafa Cortés, Roger Gual, Jaime Rosales, Judith Colell..., diu que, tot i que sou diferents, potser a la llarga es podrà parlar de vosaltres com d'una generació.

Això em costa analitzar-ho. Per a un actor és més fàcil. Jo crec que si tenim alguna cosa en comú és el fracàs comercial. Barcelona no és un lloc on el cinema comercial o industrial sigui prioritari. Des de les institucions i des de la mateixa societat, s'aposta per un art més compromès, personal, d'autor, ben acollit pels festivals i la crítica, però amb una molt complicada connexió amb l'espectador.