• Imprimir
• Enviar

Volt de pista

Un Ple un pèl buit

El festival Ple de Riure d'enguany ha exhaurit el paper en dos dels espectacles però la programació ha estat força irregular

Jordi Jané

El públic comença a arribar als magnífics espais del Festival de Teatre Còmic Ple de Riure. En primer terme, els inflables d'Al Víctor
XAVIER CARDONA

Al meu criteri, l'onzè Ple de Riure (17 al 21 de juliol) ha estat potser el més fluix de tots. La programació ha patit problemes logístics no només atribuïbles al subterfugi de la paralització imputable a la campanya electoral. La direcció artística (Chapertons) vol coproduccions, cicles de clàssics del cinema còmic i augmentar la partida pressupostària per part de l'Ajuntament del Masnou, però sembla que el consistori no veu necessari fer créixer en prestigi i qualitat una manifestació cultural que els crea marca de municipi. Potser no s'adonen que, a més dels masnovins fidels, el Ple de Riure convoca públic d'arreu de Catalunya i un nombre important de visitants estrangers.

A la vela, Rubianes, solamente i Una noche con Gabino (Diego) van exhaurir les entrades. El públic es va rendir incondicionalment tant al primer (que va sorprendre compartint escenari amb Cristina Dilla) com al segon (brillant en l'escarni amable de personatges com Fernán Gómez, Jorge Sanz, Santiago Segura, Aznar, Zapatero, Bono, Castro, un camell de barri o el rei dels espanyols, però amb punxades dramatúrgiques en un espectacle excessivament llarg i, a estones, tediós). Paolo Nani va aconseguir dividir el públic entre entusiastes i avorrits amb La carta, un exercici d'estil en què mostra fins a quinze maneres d'interpretar dues accions elementals: escopir un glop de vi i escriure una carta. De les quinze, algunes resulten més reeixides que d'altres, però és innegable que Paolo Nani és un actor amb un gest i una expressió directes i depurats. Menys acceptació van tenir els Ngoro 'Ngoro, que sembla que ignoren que ja fa quaranta anys que els Joglars van revolucionar la pantomima en aquest país. L'estrident duo musical italià Dosto&Yevsky (contrabaix i piano) elabora gags amb partitures i gèneres diversos, però jo vaig enyorar el magnífic quartet francès de saxos Les Desaxés de la primera edició del festival. A Clak!, la companyia Capa i Espasa (Ángel i Mateo Amieva) recrea amb un peculiar tractament humorístic seqüències clau de films com La ventana indiscreta, Jurassic Park o Drácula (aquesta amb un intel·ligent insert de l'escena de la barberia d'El gran dictador).

També hi ha hagut circ: Nova vida de Josep i Maria dels Galindos, Café de olla dels Àticus-Tilt! (ja comentats en aquestes pàgines) i Mirant a Yukali, primer espectacle de la pallassa Alba Sarraute, acompanyada als teclats per Roc Sala. L'espectacle sorprèn (i desconcerta uns quants espectadors) per inusual i trencador. Si bé és encara agarbuixat i coix de dramatúrgia, la Sarraute hi desplega talent, empatia, musicalitat, dots acrobàtics, energia desenfrenada, creativitat i intel·ligència. Tota una aposta de futur per part d'un festival que tancava diumenge 22 ben entrada la matinada amb l'agraït espectacle de dansa Ai, que em mullo! de la Factoria Mascaró.