• Imprimir

Entrevista: Joan Matabosch El director artístic del Gran Teatre del Liceu fa una radiografia del teatre, que ha aconseguit situar-se en el panorama internacional

"El Gran Teatre del Liceu necessita una sala de cambra"

Marta Porter

Joan Matabosch tanca la vuitena temporada després de la reinauguració amb la satisfacció del bon posicionament del Liceu a nivell internacional
FRANCESC MELCION

El Liceu tanca temporada amb una altíssima ocupació, una forta demanda del públic i una renovació d'abonaments estable que demostren la bona salut que viu el teatre.

Quina és la presència del Liceu a nivell internacional?

Molt bona. El Liceu té molt clar que a més de llogar cal coproduir. El nom del Liceu viatja, compartim costos amb altres teatres i en alguns casos contribuïm a la projecció internacional d'artistes locals. Exemples d'això els tenim la temporada que ve amb El castell de Barbablava i Diari d'un desaparegut, coproduït amb París, que ha servit per donar suport a la carrera de la Fura dels Baus, i amb La Cenerentola, de Comediants i Joan Font en una coproducció a quatre bandes amb Houston, Cardiff i Ginebra. I també hi ha els DVD de les produccions del Liceu que ja són al mercat internacional. Ara estan a punt de sortir Wozzeck i Boulevard Solitude, i aquesta temporada hem enregistrat la Manon de Massenet i Khovantxina en alta definició. Si m'haguessin dit fa uns anys que aconseguiríem col·locar al mercat internacional un Wozzeck amb l'Orquestra i el Cor del Liceu m'hagués costat de creure. És molt gratificant veure que som competitius.

El Liceu pot créixer?

El pressupost del Liceu és generós, però hi ha teatres que dupliquen o tripliquen les dotacions del Liceu. O sigui que l'activitat podrà créixer en funció dels recursos que tinguem. El que sí que és cert és que els espectacles del Liceu són competitius amb els teatres de primer nivell. Un teatre d'òpera ha de generar un model de gestió sostenible tenint en compte que mai dóna diners. I això el Liceu ho ha aconseguit.

Fa temps que es parla d'una sala de cambra...

Seria molt bo que existís una segona sala a Barcelona que permetés fer música de cambra, i contribuís a professionalitzar cantants, que es pogués reunir un taller d'òpera com els que fèiem amb el Teatre Lliure amb l'objectiu últim d'estrenar una òpera de cambra. I per a això és imprescindible un teatre més petit, amb programació pròpia i que no depengui d'un altre teatre. Aquells tallers van donar uns resultat excel·lents i, per exemple, José Manuel Zapata ja està cantant a la Scala i al Metropolitan. I el mateix passa amb treballs experimentals de compositors contemporanis locals, que en un espai més petit i sense els pressupostos que requereix la sala gran, serien més factibles.

Art o entreteniment?

El Liceu està obligat a apostar per l'art i no únicament pel pur espectacle. L'art ens parla de nosaltres mateixos mentre que l'entreteniment ens distreu. Una obra d'art és un espectacle i alguna cosa més. Ho explica molt bé Luciano Pavarotti en la seva autobiografia quan diu que l'òpera té un poder extraordinari de provocar emocions, però abans han de ser en el públic, la interpretació del cantant, la proposta musical o dramatúrgica només farà que aquestes emocions es materialitzin. T'emociones perquè hi poses alguna cosa de la teva part. En art només reculls allò que estàs disposat a posar.

Com es tria un determinat repertori?

La qualitat musical i estètica és a la base de qualsevol tria. El Liceu ha renunciat expressament a l'especialització i aposta per mantenir un equilibri entre repertoris diferents. Ara hi ha més repertori barroc i del segle XX però sense trencar amb la tradició del teatre. El repertori no és estàtic, evoluciona, i el teatre hi ha de contribuir. Mestres Calvet i Joan Antoni Pamias van donar a conèixer a Barcelona les grans òperes de Mozart i Richard Strauss i ara formen part del patrimoni del nostre públic. Ha arribat el moment que també altres compositors comencin a formar part d'aquest patrimoni.

¿Hi ha un límit a les propostes dels directors d'escena?

No sé si la paraula límit és adequada, però segur que les dramatúrgies s'han de plegar a una exigència: contribuir a revelar el sentit de les obres. Les interpretacions que potencien i fan accessible el sentit de l'obra són pertinents, i les altres no. És així de fàcil... i de complex. No té cap importància si la proposta és moderna o clàssica, si hi ha canvis d'època, si és realista o simbòlica..., l'únic que ha de tenir en compte és si potencia el sentit de l'obra, si aconsegueix que l'obra sigui avui dia tan sorprenent, agressiva i impactant com ho era quan es va estrenar, però sense caure en la primera pulsió esteticista, provocadora o megalòmana del director d'escena. El que val és entendre l'obra i trobar una manera d'explicar-la. La resta no m'interessa gens: i l'escàndol dels que transgredeixen les tradicions és pur folklore. Pot contribuir a donar publicitat i a fer que se'n parli, però no té cap interès.

El director musical Sebastian Weigle marxa a l'òpera de Frankfurt el 2009...

Sebastian Weigle tenia contracte fins a la temporada 2008-2009. A més del seu talent com a director d'orquestra, ha fet una tasca magnífica pujant el nivell artístic de l'orquestra i el cor, amb la col·laboració de José Luis Basso. Quan el Liceu contracta un jove talent excepcional, amb aquests bons resultats, genera expectació a tot Europa. Ara inaugura el Festival de Beyreuth, o sigui que ja sabíem que marxaria. Però és un final relatiu, perquè seguirà venint.

Quin perfil ha de tenir el substitut?

Semblant. L'Orquestra encara necessita un director que s'hi comprometi i treballi per millorar-la, no algú que vingui a fer focs artificials. Tant els músics com el cor han millorat molt, però encara prima aconseguir un instrument millor.

¿El taló sense fons amb què juga València suposa una competència?

No, perquè està a 300 quilòmetres. A més, un teatre nou com el de València posa de manifest que a Espanya hi ha una gran vitalitat operística amb una demanda espectacular. I això també passa a Bilbao, Madrid, Sevilla, Oviedo... A més, València està fent la meitat de títols i funcions que el Liceu. El que és evident és que a tot arreu s'acabarà imposant un model de gestió sostenible que permeti la continuïtat.