• Imprimir

El cineasta i dramaturg Ingmar Bergman, que va morir ahir a la seva casa de l'illa de Farö a 89 anys, deixa un dels llegats cinematogràfics més importants del segle XX

El darrer il·lusionista

Carlos Losilla

Una imatge dels anys 60 en què Ingmar Bergman ensenya al seu fill Daniel com utilitzar la càmera davant la mirada de la seva dona i mare de Daniel, Kibi Laretai
AFP

Ingmar Bergman ha mort a l'illa de Farö, allà on va passar reclòs els seus darrers anys. No sabem quina ha estat la causa exacta del decés, ni tampoc els detalls que l'han rodejat. Tot molt teatral, molt cinematogràfic: Bergman ha deixat caure el darrer teló de la seva vida amb el mateix gust pel misteri que ha caracteritzat la seva carrera.

Nascut a Uppsala el 14 de juliol de 1918, fill d'un rígid pastor luterà, va patir una infància problemàtica, que es va encarregar de transcriure a Nens de diumenge, un guió que va dirigir el seu fill Daniel el 1992. El 1924 veu la seva primera pel·lícula, i a finals d'aquella dècada aconsegueix un projector de joguina, que el seu germà li cedeix a canvi d'uns soldadets de plom.

A principis dels 30, instal·lat a Estocolm amb la família, construeix els seus propis teatres de titelles. El 1937 comença a estudiar lletres i l'any següent ja s'encarrega d'alguns muntatges escènics en el si de la universitat. És el principi d'una llegenda, d'una vida que el portarà, el 1940, al Dramaten d'Estocolm, del qual arribarà a ser responsable màxim, i el 1945 a dirigir la seva primera pel·lícula, Crisis.

Home de teatre

Amb una trajectòria teatral inigualable, Bergman també haurà de ser recordat com un dels grans renovadors de l'escena del segle XX, que el conduirà de Camus a Pirandello, de Kafka a Strindberg (la seva passió), de Molière a Ibsen, d'O'Neill a Tennessee Williams. I com l'autor d'una filmografia que s'ha de situar entre les més agosarades de la història del cinema, culminada amb una obra mestra absoluta, Saraband (2003), plantejada com a continuació de Secrets d'un matrimoni (1973), un dels seus treballs més populars.

Aquí Bergman es va començar a conèixer a partir d'El setè segell (1957) i El manantial de la donzella (1960) -amb la qual va aconseguir el seu primer Oscar-, a causa d'una sobredimensió de la seva simbologia religiosa. Però no som davant d'un explorador de l'esperit, sinó d'un cineasta extremadament carnal, vitalista i rabiós, les reflexions metafísiques del qual provenen sempre del seu compromís amb el patiment humà.

Bergman va tenir moltes dones i amb totes va acabar malament. Amb una d'elles, l'actriu Liv Ullmann, es va mostrar especialment cruel, fins al punt de fer-li dirigir Infiel (2000), un guió en el qual descriu malèvolament les infidelitats d'ella mentre eren parella. I a principis dels 50 -quan ja era un cineasta consagrat, admirat per la crítica i considerat com un dels grans- va signar Juegos de verano (1951) i, sobretot, L'estiu amb Monika (1955), en la qual va filmar impúdicament la seva amant d'aleshores, la també actriu Harriet Andersson. Vida i obra van sempre de la mà en el cas de Bergman, les pel·lícules del qual es poden considerar un diari filmat de la seva evolució moral i vital.

'Saraband'

De fet, l'esmentat díptic que constitueixen Secrets d'un matrimoni i Saraband és tota una declaració de principis. De l'home madur decebut per les dificultats d'estimar passem a un vell patètic i solitari, sempre malhumorat i escèptic, que no veu sentit a res: Erland Josephson, un dels seus actors predilectes, interpreta el personatge en totes dues ocasions, i a la segona apareix despullat, en plena nit, terroritzat davant una mort imminent, un dels autoretrats més despietats mai vistos en una pantalla de cine. Deu haver estat així la mort del Bergman real?

El cineasta emmascarat

Perquè, malgrat aquesta identificació entre art i vida, Bergman no va deixar mai veure als altres la seva cara de veritat. A partir dels anys 60, quan la seva fama creix i creix arreu del món, les seves pel·lícules es van fent cada cop més enigmàtiques. La trilogia formada per Como en un espejo (1961), Els combregants (1962) i El silencio (1963) és desoladora, però també exultant: l'ésser humà està sol, molt sol, però aquesta és la seva força, l'única cosa de la qual pot disposar amb llibertat. I el truc potser consisteixi a adoptar una màscara social i artística que el protegeixi contra les inclemències del món exterior. En aquest sentit, Persona (1966) i La hora del lobo (1967) són les dues cares d'una mateixa moneda, dos malsons sobre la pèrdua de la identitat i l'horror de viure, sempre redimits per moments de felicitat extrema. Crits i m urmuris (1972), en la qual gosa filmar l'agonia d'una malalta terminal de càncer, acaba amb un record bellíssim: un matí d'estiu i tres germanes que juguen amb un gronxador com tres nenes felices.

Aquest enfrontament entre un pessimisme ferotge i l'amor als petits instants és també l'essència del seu estil.

Mestre del retrat

Mestre del retrat, del rostre filmat en primer pla però sempre com a màscara, Bergman és també una mena de detectiu dedicat a destriar les diferències entre la vida i el teatre, la realitat i la ficció. Somriures d'una nit d'estiu (1955) és una comèdia exemplar en aquest sentit. I també Fanny i Alexander (1982), el seu testament autobiogràfic, aquest cop en forma d'èpica picaresca. Després va dir que es retirava del cinema i, això no obstant, va continuar fent obres mestres per a la televisió i també guions. Ara diuen que s'ha mort, però potser només es tracta del darrer truc del gran il·lusionista.