• Imprimir

Entrevista: Lluís Pasqual Porta 'La famiglia dell'antiquario', de Goldoni, al Romea després de passar amb gran èxit per la Biennal de Venècia

"Cap gran autor no es pren seriosament"

Andreu Gomila

Lluís Pasqual deixarà a finals d'any la direcció del Teatre Arriaga de Bilbao i diu no tenir res d'acordat per més endavant
MIQUEL ANGLARILL

Lluís Pasqual acaba d'estrenar amb gran èxit a la Biennal de Venècia La famiglia dell'antiquario, de Carlo Goldoni, autor del qual se celebren enguany els 300 anys del naixement. Avui ens arriba al Teatre Romea, en el marc del Grec, amb el mateix cos d'actors que a Venècia i en venecià. Luca de Fusco, director del Teatro Stabile del Veneto, assegura que la posada en escena de Pasqual ha estat el millor d'aquesta Biennal goldoniana. I no descarta futures col·laboracions amb, assenyala, "el vostre millor director teatral".

¿Li feia il·lusió treballar amb actors italians?

M'he passat 30 anys de la meva vida veient-los des de baix. En tenia tantes ganes, que quan m'ho van proposar m'hi vaig llançar. Els actors italians són parents dels actors ibèrics: es llancen a la piscina sense saber si hi ha aigua o no. Però tenen una cosa, que de vegades els va en contra, que és la musicalitat de la seva llengua. I no hi ha mai cap actor italià que entri a escena fora de to.

Luca de Fusco diu que ha concebut un Goldoni molt especiat.

Ho diu perquè l'obra passa en temps real. Passa durant un matí, en què els personatges es tornen bojos: passen de ser rics a arruïnar-se en un lapse molt curt de temps. La famiglia dell'antiquario sembla un text d'Eduardo di Filippo, ja que exaspera la situació.

Què heu après fent Goldoni, 22 anys després d'Un dels últims vespres de Carnaval?

Si hagués de fer la llista de quatre o cinc autors hi posaria: Shakespeare, Goldoni, Txékhov, Lorca i Beckett. Són sers que van més enllà d'un autor de teatre. Arriben a captar l'essència de la vida i la reprodueixen allà dalt amb unes regles que no tenen res a veure amb la vida. I, no obstant, arriben a crear vida. Com es nota? De la mateixa manera que se suposa que Mozart o Wagner respiraven amb el ritme de la composició, el mateix li passa a un autor teatral bo. Quan ets dintre d'aquests autors, notes que realment ho disfrutes quan t'acomodes a la seva respiració. Si l'actor ho fa, el públic entra dins la respiració: aleshores es produeix el fet teatral, una cosa que no és dansa ni gastronomia ni cap altra cosa. Goldoni ens mostra que la solució sempre és la més fàcil, encara que no sempre sigui la primera que veus.

El seu protagonista, Eros Pagni, diu que, d'entrada, La famiglia dell'antiquario sembla fàcil, però que després en descobreixes la complexitat.

Goldoni sempre té un gruix. Tots aquests autors sempre tenen un fons còmic: Txékhov es va morir insistint que tant Les tres germanes com L'hort dels cirerers són comèdies. Goldoni té un fons còmic en tota la seva obra. No hi ha cap gran autor que es prengui seriosament, que es converteixi en algú greu, pedant. Saben que no et pots prendre cap espectacle seriosament perquè som un gra de sorra enmig de tot això. I Goldoni el que té és que és un ser solar, que mira la humanitat amb un somriure.

¿Creu que un dels problemes del teatre català és que els autors es prenen massa seriosament?

No només del teatre català. De pedants, n'hi ha hagut tota la vida. Aquí hi ha de tot: Espriu no es prenia seriosament, per exemple.

Diu que Itàlia, sobretot Venècia, no ha canviat tant des del 1780, any en què comenceu la posada en escena, fins ara, quan finalitzeu l'obra. El món tampoc no ha canviat tant.

Hi ha moltes obres que les llegeixes ara i penses que estan massa datades. El pare, de Strindberg, sempre tindrà una gran poètica, però si et fas un ADN, ja no tens obra. Amb Goldoni això no passa. No he canviat res del text. Als anys 60, em sembla Eduardo de Filippo.

¿Li és més fàcil treballar a fora que aquí?

Depèn del projecte. Jo me'n vaig anar l'any 83. Passo més temps per aquí que per cap altra ciutat. Però no tinc un lloc fix ni el vull. Ara duc tres anys a Bilbao i al desembre acabo el meu contracte i ho deixaré: he acabat la meva etapa. Només tinc un lloc on tinc els llibres. No tinc ni una fotografia ni un cartell. No m'emporto el teatre a casa.

Darrerament heu vingut molt per aquí. Com veu el panorama? ¿No creu que hem anat enrere?

Per una banda, no. Fa 25 anys no estàvem tan estructurats. Hi havia una necessitat de sortir d'una nit molt fosca. Era una altra mena d'energia. Ara hi ha un planter d'actors infinitament millor que fa 25 anys. N'hi ha més, gent que pot fer televisió, teatre, cinema. Aquestes eren unes incògnites tremendes aleshores...

Diu que no té cap cosa lligada. Què li agradaria fer?

Et semblarà una pedanteria, però no tinc cap projecte al calaix ni cap que no hagi fet. Voldria fer una cosa impossible, que és despertar-me i dir: "Avui vull fer això", cosa que en el món del teatre és molt difícil. L'última vegada que ho he fet és amb Mòbil. La vaig llegir, em va agradar, vaig trucar al [Sergi] Belbel i li vaig que la volia fer. Intento deixar-me el màxim de llibertat possible.