• Imprimir

Ariane Mnouchkine i el Théâtre du Soleil porten a Avinyó 'Les éphémères', un corprenedor bombardeig de sentiments que captiva durant prop de vuit hores

Per què he plorat?

Teresa Bruna

Escena de 'Les éphémères', que dura vuit hores
MICHELE LAURENT

Per què he plorat quan un transsexual compartia el seu solitari pastís d'aniversari amb una nena, si el meu transsexual té el suport de la família i del lloc de treball? Per què he plorat en veure una rodamón beneita i malalta emocionar-se perquè li regalaven unes sabates de xarol, si cada dia em creuo amb els meus rodamons sense veure'ls?

Les éphémères, l'espectacle que Ariane Mnouchkine i el seu Théâtre du Soleil han portat al Festival d'Avinyó, explica una trentena d'històries, de les quals m'han fet plorar, literalment, una tercera part. "És una desfilada de petits homenatges a la gent que al llarg de la vida ens ha entès i als que no hem entès però que entenem ara, almenys jo que ja tinc els cabells grisos".

Situem-nos. Estem avisats que l'espectacle ens mantindrà en un pavelló del recinte firal 9 hores, durant les quals veurem passar un seguit de petites històries, contes, instants. El que coneixem Ariane no estem espantats. En gaudiríem encara que durés tres dies. Ella és com un vi que amb els anys no millora perquè sempre ha estat bo, però hi va afegint perfums.

Arribem al recinte. Hi ha graelles que fumegen per als que encara no han dinat, begudes de tota mena i una preciosa negreta oferint sucs de gingebre que escalfen els sentits. L'Ariane a l'abast, controlant les barbacoes, que no faltin safates... Fins i tot la sorprenem com una marona a la pica del menjador-cuina reservat a l'equip (l'espectacle arrossega uns 80 professionals: un músic, una desena de nens i 21 actors adults).

A tres quarts de dues un home amb una campaneta ens pastura cap a la sala. L'Ariane ens organitza: "Primeres éphémères. Deu minuts de pausa que no cal que us mogueu, us portarem aigua i galetes per refer-vos. Continuació i una hora de pati per menjar calent, estirar les cames, prendre l'aire. Dues hores més d'històries i pausa de deu minuts. Últimes éphémères".

El públic seu a banda i banda d'un ample passadís: "No ho expliqueu tot, sisplau...!". Ningú s'ha de preocupar ni d'estar al mig ni de cara: tothom ho veu tot. "Fa 44 anys que fem aquesta feina!". Comencen a desfilar les històries, cada una amb la seva escenografia, prolífica en detalls. Un privilegi observar-los i també observar el músic, d'aparença mística, que hi aporta l'atmosfera sonora. Les éphémères són contes escènics que narren instants efímers que hem viscut de prop o hem llegit als diaris: una separació, una maltractada, la depressió per sentiment de culpa, la compassió, el perdó... Una desfilada d'emocions que punxen directe al cor. "Es fan massa coses sobre guerres, nosaltres mateixos hem parlat d'història. Tenia ganes de fer una cosa sobre la bellesa humana, ensenyar-nos quan no som bèsties salvatges sinó bones persones. Hem jugat amb instants tristos de pèrdues, perquè desprenen emocions essencials, és quan més brolla aquesta bellesa". Hi ha també lloc per a l'humor, la tendresa i, sobretot, per acaronar la memòria de cada espectador.

Les éphémères s'ha creat a partir de propostes dels actors i de la mateixa Ariane. "Alguns han arribat a escena tal qual; altres, reestructurats, dramatitzats o s'han desestructurat i els hem capgirat. Hem barrejat la imaginació amb els records", explica. Per a Ariane, "el més important és que els actors s'hagin ficat en un projecte de 9 hores sense un gran text a defensar. No som Shakespeare, ni Txékov, tenim una escriptura que no respon necessàriament a textos elaborats. Hi ha frases molt curtes, però eficaces en la seva modèstia. Els actors no són poetes del verb, són poetes del teatre". Al llarg dels anys, la companyia s'implica més en tot: "La nostra feina és cada vegada més col·lectiva. Ara ja fem entre tots el vestuari, els decorats".

Ariane Mnouchkine va crear el Théâtre du Soleil l'any 1964. "No ho vaig fer perquè m'agradés el teatre. Volia emprendre una aventura de vida amb la gent que l'entenia de la mateixa manera que jo, l'instint de tribu. L'ofici ens ha penetrat a poc a poc". El 1970 es van instal·lar a la Cartoucherie de Vincennes, on van crear el mític 1789, sobre la Revolució Francesa, i la segona part, 1793. Els hippies, els assedegats de canviar el món, i sobretot la generació Salvat de teatre que en aquella època teníem 20 anys, anàvem a París en riuades a alimentar-nos de l'estil Mnouchkine. Si no les va inventar, ella va ser un dels precursors en creacions a partir de les improvisacions i aportacions dels actors, obrint al públic les portes del més pur Stalislavsky. També està entre els pioners a trencar l'escena italiana posant passarel·les, canviar el públic de sala o fer-lo saltar entre muntanyes de moqueta (L'Age d'or), a la vall de les quals hi havia els decorats. "Som un perol que fa 44 anys que cou i li han caigut força brosses però encara bull. Hi ha qui a la primera brossa es rendeix. Les coses no vénen donades, s'ha de treballar. Mira, jo d'aquí a uns moments hauré de deixar de parlar de teatre per parlar de barbacoes. Voldreu menjar, oi?".

No és que no delegui, és que té un instint maternal que rega tothom. Darrere la seva mirada serena hi ha un torrent de força que és un privilegi que et ruixi. Preneu nota: és a Avinyó fins al dia 25. O, a partir del 13 de febrer, a la Cartoucherie de Vincennes.