• Imprimir

El polifacètic artista Christophe Fiat presenta un personal homenatge a l'escriptor Stephen King pel seu 60è aniversari

El teatre parlat

Teresa Bruna

Christophe Fiat no concedeix ni un minut a la ironia en el seu personal monòleg 'Stephen King Stories'
CHRISTOPHE RAYNAUD DE LAGE

Poc s'ho pensa -o sí- l'escriptor americà Stephen King que un polifacètic artista francès, escriptor, poeta, professor de literatura i músic de rock li ha regalat dos espectacles, que ha portat al Festival d'Avinyó, en ocasió del seu 60 aniversari. L'artista es diu Christophe Fiat, i les obres, La jeune fille à la bombe i Sthepen King Stories. Tot i que la segona es refereix directament a l'escriptor, a la primera, la turmentada Carrie hi plana des del primer moment.

El llenguatge comunicatiu de Fiat no té voluntat de ser obra de teatre. Es confessa desconeixedor d'aquest art, "tot i que m'apassionen Shakespeare i Brecht". Fiat és insistentment qualificat de performeur. La jeune fille à la bombe és un relat ben construït, amb un ritme i entonació particulars, que ell diu que corresponen "a la manera de parlar dels cantants de rock quan no canten". A escena, cinc actors d'esquena al públic narren els passos de Natalie Moore, germana d'una periodista desapareguda, quan intenta seguir el seu rastre des de la caiguda de les Torres Bessones. L'últim article i, per tant, l'última pista, estava signat l'any 2002 des de Guantánamo. Els actors llegeixen el text de Fiat -ell és un dels cinc- amb tonalitat i ritme incisius, que sonen com batecs. És la poètica sonora que ha dissenyat Fiat, molt puntejada. L'espectador s'inquieta in crescendo. Tots els personatges són femenins "perquè són els que reben les violències més atroces a la guerra i també al terrorisme". Natalie té una nena petita, Carrie, la dona del futur, que a poc a poc va agafant paral·lelismes amb la Carrie de Stephen King. "Si la Carrie existís, probablement hauria posat una bomba a la festa de l'institut. Seria terrorista...".

Feliç aniversari

Stephen King Stories només s'ha fet una vegada. El ritme sonor és encara més inquietant. Aquí, Christophe Fiat està sol a escena amb una samarreta d'AC DC -la banda que King va escollir per a la pel·lícula The Shinning- i la seva guitarra, que punteja amb contundència la tonalitat d'unes frases que no concedeixen ni un segon a la ironia. Fiat parla de King, que farà 60 anys al setembre: "És un paranoic que sent veus sobrenaturals, però això és pràctic per a un escriptor. Són telepaties que li expliquen coses". L'artista recorre l'obra i la vida de King, s'atura en Carrie, aquesta vegada la de Brian de Palma, i en el redimoni menut de The Shinning, de Kubrick. Malgrat la seva solitud llegint a escena, la força sonora de les paraules crea un clima d'angoixa a la sala. "Vivim tots dins del terror". Acaba amb una superpostal feta amb la bandera americana, felicitant l'escriptor.

Quan Fiat parla de King, diu: "Pertany a la generació dels que els hauria agradat matar son pare, però no va poder fer-ho perquè el pare un dia va anar a buscar mistos i no va tornar". Pregunto: ¿el tabac s'ha esborrat tant dels llocs públics que els que desapareixen ja van només a comprar llumins? O és que els homes, a França, col·laboren a la cuina des de sempre?