• Imprimir

Entrevista: Ángel Pavlovsky L'actor presenta al Teatre Lliure, dins el Grec, l'obra 'Los Copi(s)', dirigida per l'argentí Marcial Di Fonzo Bo

"Copi no tenia ganes de subratllar l'angoixa"

David Castillo

L'elegant Ángel Pavlovsky representa 'Le frigo', dins 'Los Copi(s)', al Teatre Lliure
CRISTINA CALDERER

Théâtre des Lucioles, amb el director de moda a França, Marcial Di Fonzo Bo, presenta dues obres de Copi. Aquesta setmana Los Copi(s), amb participació d'Ángel Pavlovsky, i la setmana que ve Eva Perón.

Va conèixer Copi fa gairebé trenta anys quan vostè treballava al Barcelona de Noche i ell representava 'Loretta Strong' al Saló Diana, tots dos al rovell de l'ou del Barri Xino. Com recorda la trobada?

Enmig de totes les putes del carrer de les Tàpies hi havia Biel Mesquida, Pep Maur i una altra persona, que era Copi. Hi havia una gran caricatura meva. Copi va assenyalar-la i va dir: "Me encantaría ver a éste". Aleshores, Biel o Pep li van contestar: "Éste es éste". El xoc va ser brutal perquè fins i tot ens assemblàvem físicament. No vam poder veure les nostres obres respectives perquè els horaris coincidien. Recordo que va decidir fer Loretta Strong despullat del tot. No el vaig tornar a veure fins dos o tres anys abans de la seva mort, quan precisament estava representant a França Le frigo.

Copi ja estava malalt.

Estava molt malament, però no ho feia veure. Reia moltíssim i anava totalment drogat. La funció no acabava mai, se n'anava cap a vestidors, el públic esperava. La meva sensació és que disfrutava més que el públic. Em va transmetre una angoixa tan enorme que vaig ser incapaç d'entrar a saludar-lo.

Les dues obres que ha esmentat formen part de l'espectacle que representa quatre dies a partir d'avui.

Sí, quan Marcial em va fer la proposta li vaig explicar la sensació que em va produir. Vam parlar de quedar-nos amb l'essència. Era curiós perquè a les parts més líriques i dramàtiques de Le frigo feia riure el públic. Copi no tenia ganes de subratllar l'angoixa. La seva defensa era espaterrar-se de riure.

El text es manté vigent.

Crec que sí. Amb Marcial el que vam decidir és que l'obra no fos un monòleg, en què jo representés tots els personatges, una cosa massa vinculada a l'estil dels 70, sinó que havíem d'ensenyar tots els seus fantasmes. D'aquesta manera, Marcial i els altres actors entren i surten de l'escenari. El text conserva molts valors fonamentals, amb un tractament del sarcasme ben peculiar, la manera de veure el món de Copi. És el que he preferit rescatar. Ell feia moltes coses per épater, coses que tenien tant valor com les que feia Ocaña.

A vostè també li agradava la gresca.

El meu cas era diferent perquè jo no sortia a la Rambla a provocar, sinó que la gent pagava per veure'm. Jo admirava Ocaña pels ous que tenia. Mai no m'he considerat un provocador; m'agrada més captivar, seduir...

Fa dècades que ningú no el dirigia. Com ha estat l'experiència de treballar amb companyia i director?

Ens hem divertit tant que començaria una carrera de nou. M'han mimat, han acceptat les suggerències. La capacitat de treball de Marcial i la seva generositat és immensa. Per no parlar del seu talent.

Passem del Barri Xino àcrata dels 70 al Grec de l'Ajuntament. ¿Això no és una transgressió?

El que era transgressió als setanta avui ja no ho és. Avui transgredir és fumar on no t'ho permeten. I poca cosa més. La figura de las locazas es veu reduïda a les drag queens, que no passen per l'artístic, tot i que em semblen molt bé. Si transgredir significa anar en una carrossa el Dia de l'Orgull Gai, què vols que et digui! Hi ha cada cop menys motius per a la transgressió perquè la normalització ha anat avançant. Copi ja és un clàssic literari, teatral i també per les vinyetes de La femme assise.

Què ha significat fer l'obra en francès i moure's per França?

Els primers dies a París havia d'entrar i sortir a través del text memoritzat. Després em va permetre obrir-me conforme em familiaritzava amb la llengua. A la gira em vaig sentir còmode. Utilitzem molts idiomes, fins i tot jiddisch.

Què l'ha sorprès més?

Copi tenia una imaginació sorprenent. En aquesta obra dels 70 parla de dues torres bessones a París que cauen després que un helicòpter xoqui contra elles: increïble.