• Imprimir

Frank Castorf punxa al cor i fa memòria en una espectacular posada en escena de la novel·la de Céline

Venint del 'Nord'

Teresa Bruna

Castorf, mestre dels simbolismes, es carrega l'economia i la cultura a la primera escena de l'obra
ANNE-CHRISTINE POUJOULAT / AFP

Els que ja tenim una edat, ens retrobem a Avinyó amb un vell conegut: el teatre polític més literal, el que estava a l'ordre del dia a la Barcelona del 1976 i que des de l'escenari clama que s'ha de fer alguna cosa per solucionar-ne moltes. Sobta, requereix molta concentració, no diu res sense sentit... i enganxa. Res a veure amb l'entreteniment. El programa d'ahir n'era una mica el paradigma: La jeune fille à la bombe, de Christophe Fiat, sobre el terrorisme; Le silence des communistes, un text epistolar dirigit per Jean-Pierre Vincent, i Nord, una aclaparadora posada en escena de Frank Castorf, de la Volksbühne de Berlín, sobre la tragèdia burlesca de Louis-Ferdinand Céline, l'escriptor francès antisemita que narra la travessa per una Alemanya desfeta d'una barreja de gent, races i llengües que fugen cap a Dinamarca.

Després d'un intensiu amb les dues primeres obres, arribem a una escola on fan Nord. D'entrada, ens donen uns tapets de disseny per a les orelles; "és que hi ha bombes i tirs, i fa molt soroll", ens diu la voluntària amb un somriure darrere el qual llegim: "Jo de tu ho faria!".

A l'escena, una cortina de paper amb tot de signes de monedes (dòlar, euro, ien...) ens situa en el benestar econòmic mentre tractem de reconèixer-los tots. Al darrere, un vagó de tren de mida natural de fusta. Comença l'acció, i el tren, que recorda els del temps de guerra plens de gent viatjant amunt i avall, amagant-se, buscant l'exili..., xoca amb la cortina dels símbols monetaris. Darrere hi havia uns prestatges plens de llibres que van a terra i s'hi mantenen les 3 hores de l'espectacle, encara que calgui caminar-hi pel damunt. En un magistral moviment, Castorf ha fet miques l'economia i la cultura.

Mestre dels simbolismes

I és que aquest home nascut en un Berlín que en deien de l'Est i a qui consideràvem un subversiu, és, entre altres mèrits, un mestre dels simbolismes. L'obra de Céline, un totxot de 600 pàgines en clau burlesca, carregada de petites històries que van aflorant dels personatges, és una baixada als inferns on Castorf ens condueix per la seva pista particular, plena de colors, amb uns actors que canten, ballen, criden, es vesteixen i es despullen i tiren coses al mobiliari. L'energia els desborda en un ritme frenètic que no baixa en cap moment. Parlen al públic, el renyen si arriba tard i se li tiren al coll plorant "mama, on vas?" quan intenta escapar-se de la tensió de l'espectacle.

Entre els personatges hi ha Céline mateix, que va saltant d'actor en actor: Le Vigan, Lili, el matrimoni Destouches, ell, un metge sense escrúpols, i ella, una senyorassa ben vestida i granadeta. I Bébert, el gat de Céline, que no es veu però hi és present tota l'estona. La resta són anònims: nazis, letons, romanesos, noruecs..., que abarrotaven aquests trens sense gosar creure del tot en l'estació d'arribada.

El viatge coincideix amb la caiguda del règim nazi explicada per un escriptor turmentat i antisemita fins al moll de l'os. Castorf aprofita la destrucció que s'anirà acumulant al llarg del viatge -que comença en un hotel de luxe amb xampany- per mostrar les atrocitats d'una guerra proposada pel seu propi país, en un exorcisme; la fragilitat d'una Europa en mans de no se sap qui i una supervivència humana que sembla impossible.

Les escenes més dantesques es claven a l'espectador amb les emocions que desprenen els actors. Castorf demostra aquí que no cal recórrer al gore per impactar. Ens deixa tocats, però amb una distància en què també hi col·labora una banda musical que apareix de tant en tant.

L'espectacle acaba amb l'homenatge, no sé si de Castorf o de Céline, a Bébert -el gat que té una novel·la per a ell sol-, que surt en forma de globus gegant amb els seus bigotis plens de salut. A ell, ni en el moment més atroç envoltat de cadàvers, no li han faltat ni el coixí ni la lleteta.