• Imprimir

Sota la direcció de Frédéric Fisbach, el festival d'arts escèniques francès es posa en marxa avui amb la mirada posada en les obres de Genet, René Char, Céline i Claudel

L'Avinyó més literari

Teresa Bruna

Arianne Mnouchkin torna al Festival d’Avinyóamb ‘Les éphémères’, una obra que es desenvoluparà durant vuit hores i que aspira a ser un dels èxits del certamen
MICHÈLE LAURENT

Aquesta tarda, les muralles d'Avinyó cediran protagonisme al seu interior i aixecaran el teló imaginari del teatre més gran de França: el Festival d'Avinyó, indiscutible referent europeu que aquest 2007 compleix 60 anys. Aquesta flamant maduresa no és l'únic que cal celebrar: el poeta René Char, que va inspirar Jean Vilar perquè s'inventés aquest aparador pioner en arts escèniques, també compliria 100 anys. I Frédéric Fisbach, reconegut actor i director i un habitual de la casa, és, aquesta edició, l'artista associat, un títol que els directors artístics, Hortense Archambault i Vincent Baudriller, atorguen cada any del seu regnat a un professional per construir-hi en complicitat el mosaic d'espectacles que forma el programa. "Ens permet mirar el teatre d'una manera diferent cada any", diuen.

Fisbach és, doncs, el quart virrei d'un elenc de luxe. Succeeix Thomas Ostermeier (2004), Jan Fabre (2005) i Josef Nadj (2006). Després de dues icones del teatre visual, arriba el torn d'un creador compromès amb l'escriptura dramàtica, un gènere que escorcolla fins al fons en cada un dels seus espectacles.

Així, la 61 edició del festival fa honor a la paraula en totes les seves dimensions: literatura, poesia i diàleg amb el públic. Valère Novarina n'és una prova. Autor i director de L'acte inconnu, un dels espectacles privilegiats que s'estrenen a l'emblemàtic Pati d'Honor del Palau dels Papes, se'l titlla d'inventor de la novalangue. Però no admet que es parli de la seva literatura com una propietat absoluta: "El que jo escric permet a cada personatge expressar-se de manera diferent, com un mateix quadre pintat a l'oli, a l'acrílic o amb taques", explica.

Al Pati d'Honor també es podrà veure Les feuillets d'Hypnos, de René Char, sota la direcció de Frédéric Fisbach; el clàssic de Shakespeare Le roi Lear, sota la batuta de Jean-François Sivadier, i la lectura de Quartett, de Heiner Müller, a càrrec de dos històrics de l'escena francesa: Jeanne Moreau i Sami Frey. La resta d'espectacles es reparteixen entre el Teatre Municipal i esglésies, claustres, jardins públics, gimnasos, escoles... Allà on hi ha un espai de dimensions confortables, hi ha teatre, sigui en la programació oficial o a l'off.

Fisbach, Genet i Char

A més del seu treball com a artista associat, Fisbach presenta dos espectacles en els quals enalteix dos autors reverenciats a França: Jean Genet i René Char. El primer, amb Les paravents, obre el festival. Les feuillets d'Hypnos, de Char, s'estrena el 15 de juliol.

Frédéric Fisbach havia muntat Les paravents el 2003, però per a aquesta nova versió ha utilitzat titelles tradicionals japonesos. Per a Fisbach Les paravents ha estat molt significatiu a la seva carrera: "Ha deixat petjada en la meva manera de dirigir. La vam portar al Japó i el viatge va significar la meva descoberta de l'art de les marionetes, una disciplina que separa l'orella de l'ull de l'espectador, és a dir, li permet rebre les escenes per separat".

L'altre muntatge de Fisbach, Les feuillets d'Hypnos, és un recull de pensaments, testimonis... que René Char va convertir en poemes durant la Resistència. Un total de 237 fragments històrics estructurats cronològicament que Fisbach transporta al teatre en forma d'accions. Entre el 13 i el 17 de juliol obrirà les portes de la Cour d'Honneur perquè el públic pugui penetrar en el text de Char a base de trobades, converses, tallers i conferències.

Fisbach ha volgut incloure en el programa el poeta de les emocions, Paul Claudel, un dels seus autors predilectes, que serà al festival a través de L'échange, sota la batuta del director filòleg Julie Brochen.

Sopar amb Mnouchkine

Arianne Mnouchkine, font d'inspiració de moltes posades en escena contemporànies, creadora del Théâtre du Soleil, i d'un innovador concepte escènic que va revolucionar el teatre als anys 70 amb 1789 i 1793 i tantes altres, torna a sorprendre amb Les éphémères, una reflexió intimista sobre la brevetat de la vida i dels moments que no sabem ni retenir ni aprofitar. Com ja és habitual en ella, l'espectacle s'ha construït a base d'improvisacions. Hi surt un munt de gent i té una durada de 8 hores durant les quals la creadora soparà amb públic i artistes.

L'escena europea està representada per Frank Castorf, fundador de la radical Volksbühne de Berlín, a qui coneixem bé per les seves col·laboracions amb el TNC i el Lliure. La seva proposta és Nord, de Louis-Ferdinand Céline. Parla d'un exili per una Alemanya desfeta que ell presenta com l'apocalipsi d'Europa.

Un altre que també hem vist en ocasions al Lliure -no fa gaire no va aconseguir permís per al seu espectacle Accidents a la proposta Radicals Lliure- és l'argentí Rodrigo García, creador de La Carnicería Teatro, que assisteix al festival per tercera vegada. Hi porta dos espectacles... a dos claustres! Són Bleue. Saignante. À point. Carbonisée (Claustre dels Carmelites) i Approche de l'idée de méfiance (Claustre dels Celestins). En l'aspecte més internacional hi ha una secció amb diverses accions dedicada als Joves Autors Africans.

I, tornant a Europa, el polonès Krzysztof Warlikowski dirigeix Àngels d'Amèrica, de Tony Kushner, i Ludovic Lagarde aporta una trencadora versió de Richard III, que ha fet el flamenc Peter Verhelst.

30 obres en tres setmanes

Encara que menys representada que el teatre, la dansa compta amb coreògrafs de la talla de Sasha Waltz, que hi estrena Insideout; Raimund Hogue, amb un insòlit homenatge a la Dallas: 36, Avenue Georges Mantel. I Faustin Linyekula, Romeo Castellucci... En total, entre el 6 i el 23 de juliol s'exhibiran una trentena d'espectacles que es repeteixen prou vegades perquè es puguin veure confortablement i sense estrès. Una vintena són estrenes absolutes. També hi haurà performances, art en directe (Superamas), sessions golfes amb cabaret (Hey Girl!), debats, lectures, trobades amb artistes... No hi ha lloc ni per a l'estrès ni per a l'avorriment!

Cal esmentar les dues exposicions de fotografies d'Agnès Varda: Hommage aux Justes de France i l'entranyable Je me suviens de Vilar à Avignon. L'any 1947, René Char i el crític d'art Christian Zervos van organitzar una exposició d'art contemporani al Palau dels Papes. Van convidar Jean Vilar a presentar el seu primer èxit, Mort a la catedral, però no hi va accedir. Els va fer una contraproposta: prepararia per al setembre del mateix any tres peces, entre creació pròpia i algun gran autor. Així naixia un festival que s'ha mantingut fidel durant 60 anys a la idea de combinar els grans textos del teatre universal amb creacions contemporànies. Aquí som.