• Imprimir

Entrevista: Alvis Hermanis El director del Nou Teatre de Riga porta al Lliure 'Long Life', una obra que ha trasbalsat l'escena europea

"És més difícil imitar la realitat que inventar-la"

Andreu Gomila

Alvis Hermanis ha portat 'Long Life' a més de 25 països d'arreu del món, tot un èxit per al nou teatre letó
MIQUEL ANGLARILL

Long Life, del Nou Teatre de Riga, fa tres anys que volta pel món. És potser el més gran èxit europeu dels últims temps. Parla de cinc persones grans que conviuen en un apartament comunitari a la capital de Letònia. No hi ha paraules. Avui s'estrena al Teatre Lliure dins la programació del Grec 07. El seu director, Alvis Hermanis, als seus 42 anys, s'ha convertit en una referència al continent gràcies a un mètode de treball innovador, que beu, segons explica, de l'últim Stanislavski.

¿És més fàcil fer una obra sense paraules i sense mim?

Depèn de la història. Des del principi, Long Life és una obra sense text. Així la vam pensar.

Com heu treballat amb els actors?

Jo els dono als actors una direcció, un objectiu per explorar. I aleshores, durant mesos, no els veig. Els actors treballen pel seu compte, baixen al carrer i investiguen durant molt de temps. Després d'uns quants mesos ens tornem a reunir, ens mostrem el material que hem recollit, l'editem, en fem una selecció, i portem a terme la creació.

És un treball col·lectiu, doncs.

I tant!

Dieu que la vostra feina és més d'antropòlegs, de científics, que d'actors...

Som totes dues coses. La major part de la nostra feina la fem fora del teatre. Normalment, els actors es passen la vida dins les quatre parets d'un teatre, fumant i aprenent textos. La major part dels actors europeus fan una vida hermètica, lluny de la realitat. No és el nostre cas. Passen el mínim temps possible dins el teatre.

¿Creu que el teatre europeu s'ha perdut en l'abstracció?

Posaré un exemple: hi ha gent que escriu llibres sobre cuina i fa nous menjars, i moltes vegades això pot ser elevat a art. Però, si tens un temps límit, deu o quinze minuts, només pots fer uns bons ous remenats. Això passa en el teatre modern perquè la manera de treballar, d'assajar, condiciona el resultat final. El 95% de les produccions només s'assagen durant dos mesos. I en dos mesos només pots fer uns bons ous remenats. No té sentit parlar de res seriós: és físicament impossible. Sempre recordo un episodi de la meva vida que em va passar a Espanya: fa uns anys vaig ser a Andalusia i hi vaig visitar una església. Hi havia un grup de turistes i un guia que explicava que l'altar va ser fet per 40 artistes durant deu anys. A l'Edat Mitjana era molt normal que els artistes investiguessin durant molt de temps.

I ara hem d'anar massa de pressa.

Avui, primer, has d'aconseguir diners i mirar en què els gastes, i, després de quatre o cinc cigarretes, tenir una idea genial i original. I portar-la molt ràpidament a l'escenari.

El seu teatre és hiperrealista. I vostè l'ha comparat amb la pintura nord-americana dels 50 i 60, amb Edward Hopper, per exemple. Per què aposta pel realisme?

Després de treballar 25 anys en això m'he adonat que el més difícil en l'art no és inventar la realitat, sinó imitar-la.

Creu, doncs, que és més difícil fer de Dostoievski que de Joyce.

I tant! Pots anar a la Biennal de Venècia i veure un fotimer d'artistes dedicats al videoart, a coses molt sofisticades, però molts pocs seran capaços de fer-te un retrat en el qual t'hi puguis reconèixer.

Què recorda dels temps del comunisme?

Jo pertanyo a aquells que estan molts contents de la seva experiència. Em sento més ric. He viscut en dos sistemes diferents i cadascun té les seves coses positives i negatives.

Quina ha estat la reacció del públic de l'Europa occidental a 'Long Life'?

Recordo una representació a Estrasburg. La majoria del públic eren burgesos, i, després de la representació, una dona gran estava tan impressionada amb les condicions d'aquests europeus de l'est grans i pobres, que havien de viure en aquests apartaments comunals... I jo hi he viscut, en un d'aquests pisos, amb tota la meva família en una habitació. La dona gran deia que en aquestes condicions inhumanes mai no es podria ser normal. Aleshores vaig recordar l'escriptor rus Josif Brodski, guanyador del premi Nobel de literatura, que va viure 30 anys en un pis comunitari. Els éssers humans tenen aquesta habilitat particular d'estar limitats en un sentit físic i ser capaços de volar. Si estàs tancat en una presó, la teva llibertat és a dintre teu, dins la teva imaginació.

Com explica l'èxit de 'Long Life'?

És una obra molt humana, que desprèn energia positiva. Avui dia l'art, no sols el teatre, usa molt la violència, vol impactar l'audiència a través de la sang i els cops. I si tu parles amb un amic, durant el diàleg, no us colpegeu constantment. No és lògic. L'art d'avui tracta el públic d'una manera violenta. I nosaltres fem un teatre humà i positiu.