• Imprimir

Entrevista: Pere Arquillué L'actor es posa en la pell de Leontes en el 'Conte d'hivern' de Shakespeare que Madico dirigeix al Teatre Grec

"Tenim una capacitat brutal d'autodestrucció"

Andreu Gomila

L'actor Pere Arquillué farà amb aquest 'Conte d'hivern' el seu vuitè paper en dotze mesos. Tot un rècord en aquest país
JOSEP LOSADA

Pere Arquillué no para. Acaba de fer, com aquell qui diu, d'Otel·lo. I ara interpretarà el paper de Leontes, rei de Sicília, en el Conte d'hivern de William Shakespeare que es podrà veure de demà a dissabte al Teatre Grec. També recalarà al Festival Shakespeare de Santa Susanna. I farà temporada al CAER de Reus. Aquesta peça tardana de l'autor anglès és la vuitena que porta a terme Arquillué en l'últim any.

Sembla que a Pere Arquillué li van els papers de traïdors i tirans.

Últimament. Tota la vida havia fet papers de galant, però amb l'edat... Més que traïdors potser són personatges una mica turmentats.

Leontes té, de fet, dues cares.

És un home que en cap cas és dolent. En un moment pren una opció equivocada, com moltes vegades passa a la vida. Està convençut que allò que ha passat és cert. Harold Bloom diu que Leontes es diferencia molt d'Otel·lo perquè és un personatge que no té por, que està convençut que això ha passat. I si això ha passat implica unes qüestions emocionals que ell ha de resoldre. Vol dir que passa de la reflexió a l'acció: quan travesses aquest punt és quan les coses acaben com acaben, en tragèdia.

Leontes va a pinyó fix.

Molt. Leontes és una quarta part de Hamlet i tres quartes parts del Rei Lear. El personatge s'enfila molt cap a una bogeria estranya, cap a una bogeria visionària. Està convençut que no té més remei que accionar. I actua.

Com ha preparat un personatge de tan gran complexitat?

És més complex que Otel·lo, però alhora també és més versemblant... No saps per què, però un dia agafes el mòbil de la teva xicota, et diu que ha estat sopant amb no sé qui i llavors fas clic. I no saps per què, perquè no tens ni proves ni evidències. Som així. I un cop fas aquell clic no hi ha marxa enrere. Són processos que són difícils de pair. Tot això et pot portar a la mateixa situació que Leontes, que també és un home que té poder, que l'utilitza i acaba convertint-se en un tirà. Pensa: "Si m'han fet mal a mi, començaré jo a fer mal". I comença a fer mal a tort i a dret. Comença per les qüestions personals i acabarà per la qüestió social i política. Gairebé ensorrarà un regne per culpa d'això.

¿És un personatge extrapolable al món d'avui dia?

Crec que sí. En el món polític és una cosa evident. I en el món personal, també. És evident que aquest clic continua sent vigent. Tenim una capacitat brutal per autodestruir-nos. De vegades no sabem assumir el benestar o la felicitat i hem de crear-nos a nosaltres mateixos aquests monstres continus.

Leontes es penedeix. Això sí que és poc habitual, tanmateix.

Sí. Shakespeare aquí ja té una edat i obre una llum que en d'altres obres no ha obert. L'obra es diu Conte d'hivern per alguna cosa.

Mamíl·lius, el fill de Leontes, en un moment determinat diu que les històries tristes lliguen més amb l'hivern i, sobretot, les d'apareguts i follets.

Els contes, de vegades, poden ser molt durs. A part de moralitzants i vivencials, no sempre són agradables. I aquest n'és un. El que passa és que ell obre aquesta llum al final, aquesta possible redempció, tot i que no podem oblidar que hi ha un cadàver entremig. A més a més, el que em sembla que explica Shakespeare és: per passar per aquest món, per aquesta vida, no podem prendre'ns les coses a la lleugera, hem de ser conscients que ens equivocarem, i hem d'aprendre a perdonar i a recordar.

Encara és massa jove per fer de Rei Lear, però després d''Otel·lo', 'Juli César', 'Ricard III' i ara 'Conte d'hivern', ¿podríem dir que li ha arribat l'hora de ficar-se en la pell de Macbeth o Hamlet?

Em van proposar fer d'Edmund, el fill bastard del Rei Lear... El Hamlet s'ha fet ara no fa gaire. L'ha fet l'Eduard Fernández i l'ha fet molt ben fet, tot i que són obres que sempre són revisables. Hi compta molt la direcció. Potser m'agradaria un Macbeth. Però ara del que tinc ganes és d'atacar altres tipus de textos, més contemporanis, acabats de sortir del forn. Això no vol dir que no torni a Shakespeare. Voldria textos que parlin de la realitat d'ara i molt connectats amb ara mateix.

Vuit obres en els últims 12 mesos és un autèntic tour de force.

D'unes temporades cap aquí treballo molt. I això no és habitual en aquest país, tot i que hauria de ser el més normal del món. I és una llàstima. Estaria bé que tota la professió pogués anar a aquest ritme. Això dóna un training molt important. Fa que la màquina estigui molt greixada.

El CAER de Reus, el CAET de Terrassa, Girona, hi ajuden molt, oi?

És molt positiu. Són tres punts que representen una inflexió important dins el panorama teatral català. Per primera vegada, potser, hi ha una consigna clara de descentralitzar, molt connectada amb Barcelona, que és el que interessa. Això fa que hi hagi més material a treballar, més posades en escena. I més vida per a tothom.