• Imprimir

Àlex Rigola porta avui al Teatre Lliure l'adaptació de la novel·la '2666', que ens farà descobrir la profunditat de l'obra de l'autor xilè i totes les cares del director català

Poliedre Bolaño-Rigola

Andreu Gomila

Julio Manrique (centre) interpreta el paper del periodista afroamericà Fate en la tercera part de '2666'. També hi són Alba Pujol, Víctor Pi, Fèlix Pons, Ferran Carvajal i Cristina Brondo
CRISTINA CALDERER

Àlex Rigola i Pablo Ley, a diferència dels estudiosos en l'obra de Benno von Archimboldi, no han quedat devorats per l'obra de Roberto Bolaño (1953-2003). Durant la presentació de la dramatització de 2666, que s'estrena avui al Teatre Lliure, van reconèixer que era "el projecte més ambiciós" que havien fet mai: reduir a cinc hores de teatre una novel·la de més de 1.000 pàgines, molt literària, bàsicament narrada, amb poc diàleg, farcida d'imatges gairebé impossibles de traslladar damunt l'escenari. No era fàcil, però després de veure diumenge passat un assaig general, podem dir amb certesa que se n'han sortit. I amb un excel·lent.

2666 són cinc històries que s'enllacen subtilment a través de personatges que passen d'un capítol a l'altre, i gràcies a un lloc referencial, que a la novel·la s'anomena Santa Teresa, i que a la realitat es diu Ciudad Juárez, la localitat del nord de Mèxic on des de 1993 han estat assassinades més de 400 dones, sense que hi hagi cap culpable, encara, a la garjola. Entre tots els caràcters en destaca un: Archimboldi, un escriptor absent, incògnit, inventat per l'escriptor xilè, un J.D. Salinger alemany, sobre el qual investiguen fins a la sacietat els quatre protagonistes de la primera part de la peça. Aquesta, La parte de los críticos, es desenvolupa a tall de conferència: els intèrprets expliquen qui és Archimboldi alhora que es passegen per les seves aparentment anodines vides.

11 actors, 40 personatges

A l'artefacte literari de Bolaño hi surten més de 40 individus; Rigola ha contractat 11 actors que interpreten diferents papers. Tots també admeten que és la cosa més gran que han fet mai. Quatre són, bàsicament, els protagonistes: Andreu Benito, Joan Carreras, Chantal Aimée i Julio Manrique. El primer destaca amb subtil mestratge a la segona part, La parte de Amalfitano, on dóna cos a aquest, un professor de filosofia de la universitat local que ve de Barcelona. Aquí veiem un Rigola inèdit, que dota d'un lirisme esclatant l'acte més malencònic. "Només la poesia no està contaminada", llança el Joven Guerra (Ferran Carvajal), fill del degà de la Universitat de Santa Teresa, en un moment clau, de trànsit entre el drama i la comèdia i després de ballar subtilment una ranxera. "T'estàs fent gran, Àlex", li diuen entre bromes al director el personal del Lliure. "Ara veureu", avisa Rigola.

La parte de Fate canvia el to, i les coses. Si el primer acte es desenvolupa al prosceni i el segon en una franja estreta de l'escenari, ara tot queda tancat en un quadrat. Els crims comencen a aflorar, se'n comença a parlar, ja obertament. Fate (Manrique) és un periodista afroamericà d'una revista de Harlem que queda atrapat enmig de la bogeria de la frontera, de la ciutat que tot ho xucla. "Les paraules serveixen per a aquest fi, per tancar els ulls", diu Albert Kessler (Manuel Carlos Lillo), un exagent de l'FBI, com si respongués a la frase anterior del Joven Guerra. "Darrere dels assassinats de Santa Teresa s'hi amagava el secret del món", afegeix Fate. I potser té raó. Rigola, que va estar a la ciutat mexicana per preparar l'obra, assegura que "és l'exageració artificial del que fem tota la civilització occidental, en un lloc on el valor de la vida és molt baix".

Més dicifíl que Dostoievski

"Bolaño intenta fer-nos mirar cap a la nostra societat. Ens mostra com som nosaltres, com ens tornem d'impermeables davant de les desgràcies que passen", afegeix el director. Això ens serveix per entrar directes a la quarta part, La parte de los crímenes, la més crua, la més simbòlica, la més directa i evident. També és l'acte menys narratiu, on el diàleg és més present. "És potser la menys fidel a la novel·la", reconeix Rigola, tot i destacar que en mantenen l'essència. De fet, la dificultat d'adaptar Bolaño és aquesta. "Adaptar Dostoievski és facílissim: només has d'agafar allà on hi ha cometes i posar-hi al davant el nom del personatge. Aquí és totalment diferent". Onze mesos han estat ell i Ley per convertir una novel·la immensa en una obra de teatre.

La parte de Archimboldi tanca el cercle. El vídeo ens ajuda a recórrer la història del segle XX acompanyats de l'escriptor absent, corporeïtzat gràcies a Carreras. La història és bàsicament la d'Alemanya i els seus crims. Com Max Aue, el protagonista de Les Bienveillantes, de Jonathan Littell, l'editora d'Archimboldi (Alícia Pérez) manifesta que el penediment és una cosa d'infants. No hi ha marxa enrere.

Cau el teló i ens adonem que hem vist cinc obres de teatre, que hem vist el millor Rigola i el millor Bolaño. Uns artistes amb moltes cares, que invoquen Bob Dylan i Beethoven. L'obra, com afirma el director, "és el resum de les cinc maneres que tinc d'enfrontar-me a un text". L'altre dia, un influent programador deia que Rigola havia perdut la capacitat de transmetre sentiments. L'ha recuperada, si és que l'havia perduda, i amb escreix. Segurament, amb l'Arcàdia de Tom Stoppard, 2666 serà la millor obra de l'any. Ara és el torn dels crítics.