• Imprimir

Entrevista: Denis Dercourt El realitzador francès dirigeix 'La última nota', una venjança duta a terme dins el món de la música clàssica

"La venjança sempre és molt cinematogràfica"

Esteve Riambau

Denis Dercourt amb Deborah François i Cathérine Frot, al Festival de Cannes del 2006
VALERY HACHE / AFP

Músic i cineasta, Denis Dercourt irromp ara a les pantalles del nostre país amb La última nota. El film, interpretat per Cathérine Frot i Deborah François, explica la història d'una venjança perpetrada dins el món competitiu de la música clàssica.

La seva biografia es divideix entre la música i el cinema. Sembla que La última nota, el seu cinquè llargmetratge, sintetitza tots dos vessants.

Sóc fill i nét de productors de cinema i jo mateix sóc professor al Conservatori d'Estrasburg. Si fos compositor, no hauria esdevingut director de cinema però també és cert que els guions de les meves pel·lícules estan escrits com si fossin partitures. Les tensions i les cadències predominen damunt els vessants temàtics i això dóna com a resultat uns films molt simples i lineals, però sempre amb contrapunts emocionals i intuïtius.

La última nota tracta un tema universal, com és la venjança, però situat en una atmosfera artística. ¿Els músics són més perversos que els cineastes?

La venjança és sempre molt cinematogràfica. Recordo un film japonès dels anys cinquanta, La venjança d'un actor, que em va agradar molt, però aquesta és l'única influència que recordo conscientment.

¿Coneix el llibre de David Leavitt The Page Turner, també adaptat al cinema per Ventura Pons amb el títol de 'Food of love'? Té molts punts de contacte amb La última nota, des del jove que passa les pàgines del mestre fins a una relació homosexual.

N'he sentit a parlar però no he llegit la novel·la ni he vist la pel·lícula.

¿El sexe és la millor arma per executar una venjança?

És possible, però a mi em venia de gust mostrar la relació física entre dues dones sense caure en els tòpics ni invocar cap fantasma personal. D'altra banda, era molt important mantenir l'ambigüitat de la protagonista, i m'he adonat que les dones surten molt tocades després de veure la meva pel·lícula. La barreja d'elements implícits i explícits crea una gran tensió entre el públic perquè no se sap mai fins on poden arribar els personatges.

Com s'ho va fer per ser tan subtil?

Tot està molt treballat. En el film hi ha molt poca acció, és molt minimalista, i està ple de detalls destinats a fer que sigui l'espectador qui treballi. Com als films de Hitchcock, el film progressa gràcies a les coses que el públic s'imagina.

Com va triar les dues actrius protagonistes?

Cathérine Frot és una gran estrella del cinema francès, especialitzada en comèdies. M'agradava la idea de fer-la canviar de registre i, a més, jo no sabia que a ella li agradava la música. Amb l'ajuda d'un professional, va interpretar personalment totes les escenes de piano. A Deborah François me la va recomanar el productor del meu film, que abans havia distribuït El niño, el seu debut a la pantalla amb els germans Dardenne. Van sopar junts el mateix dia que aquest film va guanyar la Palma d'Or a Cannes. Un cop al plató, Cathérine Frot va construir mentalment tot el seu personatge. Deborah François, en canvi, era molt més intuïtiva.

Com s'explica la difusió internacional de què ha gaudit el seu film?

Malgrat que es tracti d'un ambient elitista de l'alta burgesia francesa i del context de la música clàssica, la història central és molt simple. Funciona com un conte de fades, amb un castell i un trauma infantil, coses que tothom comprèn. També hi ha un rerefons sexual sense les escenes explícites que sovint dificulten l'exportació internacional de moltes pel·lícules franceses.

Deixi'm que li pregunti per la banda sonora del seu film. L'obsessionava particularment?

La música original del film, composta per Jerôme Lemonnier, és molt important però primer vaig triar les peces de cambra perquè havien de ser de concert però relativament fàcils d'interpretar al piano. Xostakóvitx hi encaixava molt bé.