• Imprimir

La banda britànica entusiasma els 40.000 fans que pugen a Montjuïc amb un xou que avui dia és pràcticament inigualable

Els Rolling Stones són els reis

J.M. Hernández Ripoll

Mick Jagger no va parar de moure's en cap moment
JOSEP LOSADA

Diuen bona nit amb el reconeixible riff de guitarra de Start me up i, a partir d'aquí, la maquinària rock dels Rolling Stones va esclafar les més de 40.000 ànimes que es van donar cita a l'Estadi Olímpic. Autèntics privilegiats. No tots els anys es pot donar la benvinguda a l'estiu a ritme del més genuí rock'n'roll de tot el món, davant d'un escenari gran com un castell i d'una banda que fa més de quatre dècades que simpatitza amb el diable. El pòquer format per Jagger, Richards, Wood i Watts supera la seixantena, però si la música és immortal i les cançons eternes, encara tindran raó quan diuen que són Ses Satàniques Majestats.

El dels Stones és un altre concepte de rock. És com si visquessin en una altra dimensió. Controlen l'entorn per veterania, però l'espectacle que ofereixen no té punt de comparació, amb permís dels Police, que també ens visitaran aviat. És possible que, com afirma el promotor del concert, Gay Mercader, segueixin a la carretera perquè són més fatxendes que ningú, per demostrar que continuen més vius que mai, malgrat tots els cocoters i els problemes que es van trobant pel camí.

Veterans de guerra

Els Rolling Stones són l'últim recurs per entendre el rock des d'una òptica espectacular, des de l'alternativa als grans espectacles operístics mundials. Controlen el negoci i controlen el públic. Ja se sap, veterans de guerra. I com que els homes tenen al darrere un repertori que és com parlar de la banda sonora de l'últim mig segle de la humanitat, el van canviar respecte als concerts anteriors d'aquesta gira afegida de dèbit que va començar a Brusel·les a principis de mes. Ells són així de fatxendes. I si han de ser petulants -o fer-ho veure-, no els guanya ningú.

De segon plat van servir Let spend the night together, un altre clàssic dels que no té desperdici. I en comptes de recórrer a l'inoblidable Let it bleed, van optar per rescatar les noves composicions d'A bigger bang, el seu últim disc d'estudi, amb Rough Justice abans de seguir amb els vells èxits dels 70 i 80 com Ain't too proud to beg, Midnight rambler o Tumbling dice, amb un homenatge inclòs a James Brown interpretant I'll go crazy.

Després, un respir per al totterreny Mick Jagger. Això vol dir canviar-se la samarreta negra i l'americana gran, i deixar que Keith Richards canti You got the silver i I wanna hold you. No va estar malament.

Llengua descomunal

Per canviar d'ambient un Estadi Olímpic és massa gran per mostrar-se pròxim a tothom. Per solucionar-ho, una plataforma sorgida de l'escenari es va endinsar uns 40 metres a la pista del vell estadi de Montjuïc. I allí, al bell mig de la pista, Ses Satàniques Majestats van canviar el set de llunyania per un de proximitat i fer Respectable, It's only rock'n'roll i Honky Tonk Woman, mentre a l'escenari s'inflava una llengua descomunal. La marca de la casa. Sense desperdici. I això que els Stones es cobreixen les espatlles amb una banda d'una solvència absoluta. Coristes que canten com els àngels, secció de vents, guitarristes de suport i un baix que val més or que no pesa.

Però encara faltava el bo i millor d'una nit que el Loquillo va inaugurar al voltant de les set de la tarda. Faltava el repertori de fi de festa, cançons que tenen més de trenta anys i que continuen sent l'esperit d'una banda que potser no tornarem a veure mai més. Faltava la punta final. La traca última. El toc de gràcia. I d'això els homes en saben un munt.

Els grans èxits

Deixen per a les acaballes allò que saben que connecta amb el públic d'una manera fulminant. Sympaty for the devil, Brown sugar, Satisfaction i Jumping Jack Flash, van configurar una recta final que ningú no pot igualar en el món de la música d'avui dia. I menys fora d'un context com el que presenten els britànics. Dues torres enormes, pantalles d'alta definició per tot arreu, un so impecable i una posada en escena que no pot deixar ningú indiferent. Absolutament ningú.

Així són els Rolling Stones. El grup de rock amb més longevitat de tots els temps -van començar cap al 1963-. Els més savis, que saben com donar les gràcies a un públic que feia un any que els esperava amb ganes.

La llàstima és que no es va omplir l'Estadi Olímpic. Potser perquè fa un any ens van deixar amb el caramel a la boca. Però amb aquests xous que dissenyen, ningú no pot dir que estan acabats. Són els reis d'un espectacle que està en vies d'extinció.

Supervivents

El rock en els grans estadis es difumina com el fum. Ells el mantenen. La parafernàlia és absolutament increïble. Els més vips de tots els vips omplen les dues torres que els envolten i el públic en general s'enfronta a un espectacle que no es pot comparar amb cap grup ni solista d'aquests que corren. Focs d'artifici, pantalles d'alta definició, un Mick Jagger que no para d'anar d'una punta a l'altra amb el seu jaqué de lluentons vermells i, sobretot, una banda que els fa ser els més grans.