• Imprimir

El Liceu clou el cicle dedicat a Prévost

Rolando Villazón torna amb 'Manon'

Marta Porter

Natalie Desay i Rolando Villazón en una escena de 'Manon' de Massenet
RUTH MARIGOT

Una veu extraordinària i l'entrega absoluta fan que desperti passions allà on va i Barcelona no podia ser diferent. Des del seu debut fa dues temporades amb L'elisir d'amore, que Rolando Villazón és una de les veus més esperades pel públic liceista. Ara torna per convertir-se en l'enamorat cavaller Des Grieux en l'última de les Manon amb què el Liceu ens ha obsequiat aquesta temporada, la Manon de Jules Massenet, probablement la més coneguda de totes les òperes que porten aquest títol i també el paradigma de l'òpera francesa.

Al costat de Villazón, la sempre fantàstica Natalie Dessay donarà vida a aquesta dona voluble i enamorada del luxe que es veurà abocada al desastre impulsada pel seu germà Lescaut, interpretat pel no menys fantàstic Manuel Lanza, i amb Samuel Ramey fent de pare del seu amant, el comte Des Grieux. L'òpera serà a l'escenari del Liceu fins al 9 de juliol, en 11 funcions en què els protagonistes s'alternaran amb la soprano Inva Mula (Manon) i el tenor Stefano Secco (Des Grieux), sota la direcció del sempre eficaç Víctor Pablo Pérez i en una producció de l'English National Opera de Londres, amb direcció escènica de David McVicar, que ha apostat pel realisme per accentuar que Massenet va ser el més fidel a la novel·la original d'Antoine-François Prévost.

Tant la posada en escena de McVicar com la pròpia òpera de Massenet, amb llibret d'Henri Meilhac i també la novel·la de Prévost, no són res més que un retrat fidel de la societat burgesa i aristocràtica del segle XVIII, el seu ambient llicenciós i una vida amable envoltada de luxe, sexe i mentides.

Però, anant una mica més enllà, McVicar traspassa aquesta societat afrancesada a l'estètica londinenca de William Hogarth i a la seva crítica satírica plasmada en unes extraordinàries pintures que -oh, coincidències- aquests dies es poden admirar al CaixaForum a l'exposició William Hogarth. Retrat de la societat anglesa del segle XVIII, en una feliç coincidència en el temps.

En resum, veus magnífiques, argument romàntic, crítica social, estètica anglesa i lirisme musical. Elements suficients cadascun d'ells per no deixar-se perdre aquesta Manon.