• Imprimir

Entrevista: Xavier Albertí Director i cointèrpret amb Oriol Genís de 'Boris Vian. Constructor d'imperis', que torna a la Sala Muntaner per enllestir una feina inacabada

"En dos minuts Boris Vian et permet viatges fascinants"

Teresa Bruna

Xavier Albertí es posa en la pell de Boris Vian
FRANCESC MELCION

És un d'aquells espectacles delicatessen que et van descobrint coses des d'una penombra intimista. La més sorprenent, la polièdrica personalitat de Boris Vian i, sobretot, la seva facultat de lletrista de centenars de cançons que ens són tan familiars com Sóc snob o Fes-me mal, Johnny, i fins i tot la cèlebre Que se mueran los feos, dels Sírex. Les dues primeres i dotze més conformen l'eix de l'espectacle Boris Vian. Constructor d'imperis, que torna demà a la Muntaner. Es va estrenar el 2003 al Temporada Alta, va fer un recorregut i, en arribar a la Muntaner, Oriol Genís va tenir un problema de glotis que va aturar les representacions. "Tornem per acabar la feina que vam deixar interrompuda".

Com està muntat l'espectacle?

En Genís cantant i jo al piano fem 14 temes escrits per Vian que més que cançons són monòlegs, i entre l'un i l'altre hi afegim petites intervencions teatrals. Són frases també de Vian per anticipar el que vindrà, per sorprendre, o senzillament, una evolució de les emocions de les lletres.

¿Les frases intercalades uneixen les cançons per fer un relat?

No hi ha voluntat de fer guió, l'espectacle no comença d'un color i acaba d'un altre. Però potser sí que hi ha una mirada que avança d'una manera cada vegada més profunda en el despullament del personatge que canta. Les emocions més generoses, més unificadores amb l'espectador, estan més al principi i les que són una mica més perverses o més individualitzades van entrant a mesura que avança l'espectacle.

Qui és el personatge que canta?

És la veu de Boris Vian, però no estem tractant un personatge. És algú a qui li passen les coses que Vian ha viscut com a experiències, com si qualsevol ciutadà pugés a l'escenari i ens expliqués la seva vida. El desig és que el públic s'hi identifiqui perquè presentem un Vian analista de la societat contemporània a través de cançons.

Com vas descobrir aquest Vian lletrista? No és gaire conegut...

Confesso que coneixia molt més el Boris Vian novel·lista i dramaturg, però a partir d'estirar el fil vas descobrint tot aquest tresor i les possibilitats que et permet, com ara jugar amb elements teatrals molt concentrats, perquè cada cançó té un plantejament, un nus i un desenllaç. En només dos minuts et permet fer viatges fascinants, perquè les situacions que planteja no són gens convencionals. És un joc d'una altíssima teatralitat.

És com si se'ns hagués escapat o no l'haguéssim aprofitat, com sí que hem fet amb Kurt Weill...

Els temes són molt coneguts. Als anys 60 els cantava Guillermina Motta, Joan Isaac... i Ramon Simó -el director d'Arcàdia!- amb el Quintet Lisboa va fer una cosa més teatralitzada al Festival de Sitges, a l'època de Joan Oller. Potser com que la nostra tradició musical ha estat molt propera a la cançó francesa, la trobaven massa similar. En canvi, el cabaret alemany ens ha visitat moltíssim. Fins i tot els musicals anglesos i americans han trobat un espai important a casa nostra.

Però no és un musical!

No, no. És la voluntat de recuperar unes eines per fer un teatre compromès. El teatre i la música tenen una grandíssima experiència conjunta. En un temps, les avantguardes van utilitzat formes populars per arribar a la gent que es van trencar en arribar experiències més arriscades. M'ha agradat recuperar aquesta eina de contacte amb el públic. De Manolo a Escobar era una mirada sobre el món de la cançó espanyola; Crónica sentimental d'Espanya ho era sobre una època; després va venir El duo de la africana, que no era només una sarsuela... Reivindico aquestes formes no per fer teatre populista sinó un teatre directe que jugui amb la memòria i amb les emocions més primàries i que, sobretot, recordi a l'espectador que ha de prendre decisions sobre això.

En un any t'hem vist almenys en quatre espectacles al piano...

No sóc un pianista convencional. Si l'hagués volgut n'hauria buscat un que ho fes millor que jo. Sóc un actor que toca el piano o un pianista actor. Aquest equilibri em legitima per tocar el piano en escena. Trobo divertit especular sobre una teatralitat musical i sobre la musicalitat del teatre, i una de les formes que més em satisfan és tocant jo. Voldria provocar una reflexió sobre la teatralitat d'un gènere avui poc habitual a casa nostra, el cabaret, que vam veure de formes molt diverses als teatres del Paral·lel.