• Imprimir

Entrevista: Marc Rosich El jove dramaturg estrena l'obra 'Party Line' a la Sala Beckett i està preparant la dramatúrgia del 'Tirant lo Blanc'

"La tecnologia ens ho dóna tot mastegat i ens fa més dropos"

Andreu Gomila

Marc Rosich assegura que la seva primera matèria és la llengua
JORDI GARCIA

Aquest és l'any de Marc Rosich (Barcelona, 1973). Estrena demà la seva segona obra, Party Line, a la Sala Beckett, i ha establert una fructífera col·laboració amb Calixto Bieito, amb qui va fer la dramatúrgia de Plataforma. Diu que ara estan acabant de "cuinar" el Tirant lo Blanc que estrenaran a la Fira de Frankfurt. Abans, però, se submergeix en els paranys de la tecnologia.

La seva obra recorda el Mòbil, de Sergi Belbel. L'ha vista?

No. No la vaig veure perquè estava escrivint sobre el mateix tema i tenien molts punts de contacte. Aleshores vaig preferir no veure-la. Però tinc el llibre comprat!

És curiós que s'estrenin en pocs mesos de diferència dues obres sobre la mateixa temàtica.

De concepte, però, són molt diferents. La meva obra va néixer al bar de la Beckett fa tres o quatre anys, durant una sèrie de lectures que van fer de 50 autors de l'Obrador. Aquell experiment ja el va dirigir l'Andrea Segura i hem estirat el fil d'aquell exercici, que aleshores només tenia nou pàgines.

Els protagonistes es diuen Bershka, H&M, Wireless, FNAC i Habitat. Som tan fàcils d'encasellar avui dia?

Aquesta obra és una work in progress. Al principi eren Home 1, Dona 3. Però gràcies a la feina de la directora, vam descobrir que hi havia un moment en què s'invocaven tot de marques. El meu és un teatre de veus, com el de Martin Crimp i Atemptats contra la seva vida.

¿Creu que la tecnologia ens ha fet perdre la imaginació?

La tecnologia ens ho dóna tot mastegat, ens torna un punt dropos.

En un moment de l'obra, FNAC diu: "Del no-res res no es crea".

Aquests personatges i aquesta frase demostren que l'obra està construïda sobre molts miratges lingüístics. Els personatges parlen i es creen mentides a partir del que diuen. El discurs de FNAC, que és sobre la llengua, és un discurs que és totalment buit. Sona molt bé. Party Line és una obra en què els personatges parlen i parlen sense veure la cara del seu interlocutor.

¿Amb Marc Rosich torna la paraula ben dita al teatre?

La meva matèria primera és la llengua. Faig un teatre que, fins i tot des del punt de vista de la creació dels personatges, és molt lingüístic, metalingüístic. Però no crec estar sol. M'agraden molt Pinter, Sarah Kane, Crimp. Sempre m'ha agradat un teatre en què els personatges tenen un gran domini de la llengua. En Xavier Albertí, que vaig tenir de mestre a l'Obrador, també m'ha influït molt.

Els actors ho deuen passar malament.

Moltes vegades els poso paraules que lluiten amb el realisme. Un altre dels referents imprescindibles és Bernhardt, que és teatre lingüístic pur i dur.

¿Ja heu acabat la dramatúrgia del Tirant lo Blanc?

Encara el tenim a la cuina.

Com és treballar amb Calixto Bieito?

És fascinant. No segueix uns patrons típics de treball. És com una droga, treballar amb ell. Treballes molt a la corda fluixa. Això m'excita moltíssim.

¿Portar el Tirant a l'escenari és el repte més gran dels últims anys?

Per a mi ho és. No només pel text, sinó que has de fer una dramatúrgia per al Calixto dins el seu estil i la seva manera de veure el teatre. Han de conviure tots dos mons: el del llibre i les coses que li passen pel cap al Calixto.