• Imprimir

'Segona classe', el nou disc del grup Papa:Noes, es revela com una de les sorpreses d'aquest 2007 discogràfic

Vorejant la psicodèlia

Andreu Gomila

Albert Jordà, cantant i lletrista del grup Papa:Noes, defensa un estil més proper al pop-rock anglosaxó
FRANCESC MELCION

Els Papa:Noes saben que el panorama musical d'aquest país, en l'àmbit industrial, no està per engegar coets. Això no obstant, han fet una clara aposta amb Segona Classe (Edicions Singulars) per oferir-nos una proposta arriscada, potser poc explorada aquí, llevat dels intents d'Adrià Puntí. Parlem d'una música que beu directament del pop-rock anglosaxó, amb sons agressius a la guitarra, crus, i lletres treballades i que voregen la psicodèlia. I molts dobles sentits. "El títol del disc ja expressa un doble sentit, així com moltes de les coses", assegura Albert Jordà, cantant i lletrista d'un grup en què també hi figuren Gerard Mallorquí (bateria), Andrés Quiñones (guitarres) i Lauren Pérez (baix).

Els temes del cedé són, segons Jordà, "un reflex del món en què vivim i de nosaltres mateixos". Cançons com Aturats en un embús o Tan real són talment això que ens diu el frontman de Papa:Noes. Jordà, per exemple, defineix el segon tall citat com "una bufetada", i ens en recita uns versos: "El destí s'escriu amb llapis / per si cal esborrar, / i tu tens la goma". Malgrat tot, diu que és optimista.

La llengua com a mitjà

Jordà assegura que se sent ben de gust dins l'escena musical del país. Ells mateixos es barallen "més per l'estil que per l'idioma". "Ens ha fet molt de mal haver invertit els termes", apunta, tot destacant el "recel" de molts, encara, per la música cantada en català. I afegeix: "Volem que se'ns escolti i que sigui la qualitat el que acabi assentant-se".

El cantant de Papa:Noes diu que se sent proper al pop d'autor, que tant està florint al país, amb propostes com les d'Antònia Font o Mishima. Té a la fonoteca Beck al costat de Mazoni, i no a la vora de Llach. La llengua, en definitiva, és un mitjà, tot i que Jordà és conscient de les tanques que han de travessar per entrar a segons quins circuits. Als del Primavera Sound, per exemple, els costa moltíssim convidar bandes que cantin en català, i no en parlem, del FIB de Benicàssim.

Més enllà de l'electrònica

La banda, tanmateix, sap mirar endavant. Amb el seu primer disc, Mono (Música Global), van decantar-se una mica cap a l'electrònica, cosa que han rectificat amb Segona classe. Han estat quatre anys treballant-hi. "Com que no teníem discogràfica, no teníem cap pressa, i vam decidir eliminar molta producció i gravar els temes així com sortissin", indica Jordà. I ha valgut la pena.