• Imprimir

Dramatúrgies en capoll

'Tetris', de Jordi Casanovas, vol trasbalsar l'espectador
VERSUS TEATRE

Si Vilaró incideix més en el teatre físic i visual, amb un expressiu espai sonor de Laura Teruel, Jordi Casanovas aconsegueix trasbalsar l'espectador amb els seus textos poderosos i enigmàtics. Ahir mateix estrenava al Versus Teatre les dues peces que, juntament amb la que va presentar a la Beckett (City/Simcity), conformen la Trilogia dels Videojocs, premi Serra d'Or d'enguany. Ens referim a Wolfenstein i Tetris, que només s'havien vist a Areatangent, i que es caracteritzen pels seus personatges profundament inquietants que trenen situacions d'una enrarida atmosfera. A Wolfenstein la por és un dels principals condiments i la violència el seu correlat. Tetris parteix d'una situació quotidiana: un sopar d'amics on irromp, però, un singular personatge que de mica en mica es va desvelant estrany, invasiu i monstruós. Un text frondós, tens i carregat d'incògnites, amb cops de teatre i recursos sorprenents i incisius que capgiren les expectatives de l'espectador, el sacsegen i el fan anar d'una banda a l'altra sense saber ben bé a què atenir-se, desbordat per una estranya barreja de realisme crític, fantasia gòtica, hipnotisme i vampirisme.

La Trilogia és escandida amb violència física i moral i resolucions ambigües i gens tranquil·litzadores. El que queda clar és que Casanovas ha aconseguit definir un estil propi, inconfusible, un registre personal i una manera de fer consolidada i eficaç, sense concessions a la galeria, sense riures fàcils ni jocs de paraules de lluïment. La poètica forta de Casanovas juga a favor del públic sense plegar-se al païdor. Es dirigeix a la intel·ligència i incita la complicitat d'un espectador actiu. Els seus textos, que ell mateix dirigeix amb un grup d'actors còmplices, constitueixen ja una respectable fita d'aquesta dramatúrgia que balla de capoll com l'insecte sabater damunt l'aigua de la bassa.