• Imprimir

El director de 'Doce monos' i 'Brazil' estrena demà 'Tideland', film protagonitzat per la filla d'una parella de drogoaddictes que es refugia en un món de fantasia

Conte fosc de Gilliam

Bernat Salvà

Terry Gilliam no renuncia als seus principis ètics i estètics, i no li importa que això el faci arribar a menys públic i amb un parell d'anys de retard
BRU GARCIA / AFP

"La imaginació permet sobreviure en determinades situacions, transformant la realitat en un món de màgia". Terry Gilliam, ex-Monty Python reconvertit ja fa més de dues dècades en reputat director de cinema fantàstic, explica amb aquestes paraules la clau de l'argument de Tideland, la seva darrera pel·lícula, que arriba demà a la cartellera. Podria ser també una de les màximes que han regit la seva trajectòria com a cineasta, de Brazil a El rey pescador, passant per Doce monos, El secret dels germans Grimm o Miedo y asco en Las Vegas. Pel·lícules elevades, en alguns casos, a la categoria d'obres de culte.

Això no garanteix, però, la distribució puntual de les seves noves propostes: Tideland es va rodar el 2005. "Jo baso el meu treball en la idea que encara hi ha vida intel·ligent -explicava ahir a Barcelona, amb un punt d'ironia-, i per tant ofereixo pel·lícules intel·ligents que poden agradar a un cert públic. Hollywood pressuposa que la gent és estúpida i anirà com ovelles a veure una vegada i una altra la mateixa pel·lícula. Però si la gent sempre menja farinetes, acabarà no sabent com pot ser de bo i variat el menjar".

El poder de les estrelles

Això no vol dir que no intenti repetir èxits de públic i crítica com Doce monos. Ho farà, diu, si ho volen les estrelles: "Depèn que actors com Brad Pitt, Bruce Willis o Robin Williams vulguin rodar amb mi. Va ser per ells que vaig poder fer Doce monos i El rey pescador, no perquè Hollywood cregués en mi". El cas de Brazil (1985), en canvi, és diferent: "Los héroes del tiempo va triomfar als Estats Units, i jo estava de moda. Quan tens un gran èxit, tothom vol que aconsegueixis un èxit més gran, però jo vaig a l'inrevés. Després d'un èxit comercial, ho aprofito per fer la pel·lícula que vull fer".

No va ser el cas de Tideland, projecte que va afrontar després del fracàs econòmic d'El secret dels germans Grimm. Però el pressupost era baix i Gilliam es va trobar com el peix a l'aigua amb aquesta història a mig camí d'Alícia al país de les meravelles i Psicosi.

Novel·la feta a mida

Es basa en una novel·la de Mitch Cullin tan propera a l'univers creatiu del director que sembla que l'hagi escrit ell. La protagonista és una nena d'11 o 12 anys (una extraordinària Jodelle Ferland), filla de dos drogoaddictes (Jeff Bridges i Jennifer Tilly), que es queda sola a casa de la seva àvia, al camp, i s'inventa un món imaginari per sobreviure a la desastrosa realitat que l'envolta. "Els nens estan dissenyats per sobreviure", remarca Terry Gilliam. Mitch Cullin li va enviar la novel·la perquè li escrivís una frase promocional. "La que li vaig proposar, «Fucking wonderful» [una puta meravella], no l'ha utilitzat mai, però he acabat fent-ne una pel·lícula, cosa que no s'esperava gens". I afegeix: "Totes les idees amb què jo jugo habitualment al cinema ja eren al llibre, jo no hi he afegit res. Simplement les he intentat plasmar d'una manera nova i potser fins i tot perillosa".

Terry William reconeix que no és una pel·lícula fàcil per al gran públic: "Per disfrutar-la, t'hi has de sotmetre, t'has de relaxar i deixar-te portar. Normalment, les pel·lícules tenen un ritme molt pautat, però aquesta no". Ja ho ha dit al principi: no estem davant d'un puré per a nens, sinó d'una elaborada proposta gastronòmica per a espectadors adults.