• Imprimir

The Smashing Pumpkins, ajudats per The White Stripes i Melvins, lideren una nit de gran afluència de públic al Fòrum en la primera jornada del Primavera Sound

Arrencada amb força

David Broc

Els Smashing Pumpkins van arrossegarmilers de persones al Fòrum per escoltar en primícia alguns dels temes del seu nou àlbum, que encara no és a les botigues
MARIA ÀNGELS TORRES

Al voltant de les vuit del vespre, una hora després d'haver donat el tret de sortida oficial, l'entrada del Primavera Sound presentava un aspecte molt concorregut: una llarguíssima cua d'accés al recinte deixava clar que, un cop més, el festival s'ha tornat a convertir en un punt de trobada obligatori de milers d'aficionats a la música independent, l'actual i també la més antiga i veterana.

Les cues no van afluixar fins a un parell d'hores més tard, quan tot just sortien a escena els nord-americans Slint, un dels grups de culte de l'escena musical underground dels 90, pares de l'anomenat post-rock i referent caracteritzat pel misteri i els enigmes que sempre van envoltar la seva trajectòria. Durant tota la nit l'afluència d'espectadors va ser notable, i fins i tot superior, en una impressió sense xifres oficials (l'organització les facilita l'endemà), a la de l'any passat, tenint en compte que dijous acostumava a ser el dia més fluix en aquest aspecte. Ahir, en tot cas, es van superar totes les previsions més optimistes.

Els Slint, que van oferir un concert en la seva línia, fosc, fascinant, difícil i en tot cas coherent, era un dels grups més esperats d'una primera jornada en què els grans protagonistes de la nit, per motius obvis, eren The Smashing Pumpkins.

Grans clàssics i sobrietat

De fet, els responsables del festival van fer saber en la roda de premsa de presentació del cartell que la presència del grup liderat per Billy Corgan es devia sobretot a la participació de Slint i a l'especial format de la seva actuació: la interpretació íntegra del seu disc emblema, Spiderland. Casualment, aquests van precedir el xou dels Pumpkins, que es presentaven amb dos únics supervivents de la formació original i amb un repertori majoritàriament format per grans clàssics de la seva discografia.

En línies generals, Corgan i els seus es van cenyir al guió previst: una posada en escena força sòbria, amb el blanc com a color protagonista; comunicació més aviat justeta, mantenint el to habitual del seu líder, i un programa que més o menys va acontentar tothom.

Del nou disc, que es dirà Zeitgeist, és aviat per extreure'n conclusions, de manera que val més esperar que es publiqui per valorar-lo en la justa mesura. El que sí que es pot dir amb tota claredat és que els anys han incidit en certa manera en el grup, i el cert és que el regust d'anys 90 en el seu repertori en segons quins moments, sobretot els que vénen després de Siamese Dream, sonen fins i tot naïf.

Vella ràbia

En la resta d'aspectes sembla que res ha canviat en la manera de fer dels Pumpkins: Corgan continua sent el personatge distant i altiu de sempre; es deixen perdre per moments d'innecessària divagació instrumental que queden fora de lloc, com l'avorrit tema d'inici, i la química de banda queda totalment aniquilada per la personalitat massa dominant d'un Corgan a qui veiem despistat després del seu fracàs en solitari.

Només moments com Today, un dels hits que van sonar en el primer tram de l'actuació, van escalfar l'ambient i van recuperar, en part, la vella ràbia i energia d'un referent que va marcar època als 90. No sabem com serà aquest nou Zeitgeist (esperit del temps, en alemany), però no sembla que millori gaire els últims Smashing Pumpkins.

Els 90, precisament, van ser el denominador comú del millor que vam veure ahir. Perquè el cert és que de la resta de la programació el més destacable va ser el retorn per la porta gran dels nord-americans Melvins. Amb un concert sense cap tipus de regal per a la galeria ni concessions de cap mena, els grans ídols musicals de Nirvana van deixar tothom bocabadat amb un discurs aclaparador que es manté intacte més d'una dècada després.

Llistó molt alt

Com estava previst, van repassar de dalt a baix el seu àlbum més admirat, l'esfereïdor Houdini, amb una formació que incloïa dues bateries, i van posar el llistó molt alt per a la resta de competidors de la cita. Prop d'una hora sense errors, brutal, creixent i dominadora des del primer minut.

Slint van estar a l'altura de les expectatives; i el mateix es pot dir dels australians Dirty Three, una formació amb moltes hores de vol que sempre garanteix concerts de mèrit i intensitat ferotge. La idea de veure'ls interpretar Oceans Song, possiblement el millor que han gravat mai, va ajudar a donar el toc d'excepcionalitat i magnificència que li cal a una banda de les seves característiques.

La veritat és que a l'hora de Dirty Three ja es podia veure una munió de públic molt considerable, tot i que encara hi havia molts espectadors esperant a l'entrada per canviar el tiquet per la polsera d'accés al recinte. Més endavant seria el torn dels nord-americans The White Stripes, grans estrelles actuals i contemporànies del seguici de noms destacats en el cartell de la primera jornada. Ahir també es va confirmar la suspensió del concert que Klaxons havien d'oferir demà dissabte.