• Imprimir

Una mostra reflexiona sobre el tracte divers que han rebut els infants al llarg de la història: de l'amenaça de l'home del sac a l'autoritat dels reis de la casa

El valor de ser el petit

Ada Castells

'Evolution', de James Rielly, mostra la pèrdua de la innocència en els infants d'avui
Cristina Calderer

Abans d'entrar a la Virreina per veure l'exposició El rei de la casa, un ha de tenir en compte una premissa: no és una mostra per als infants sinó un discurs sobre la percepció de la infantesa al llarg de la història.

Els comissaris, Andrés Hispano i Marc Roig, ens remarquen com els nens han passat de ser ciutadans de segon ordre -fins i tot a l'antiga Roma ni tan sols es feia el dol quan morien abans de l'any- a convertir-se en l'autoritat de la casa, tal com insinua el subtítol de l'exposició: Adults als deu, nens als quaranta.

Segons Hispano, "els nens d'ara han estat sacralitzats per la publicitat i així s'han creat uns arquetips que ens allunyen dels nens de debò, que no podem veure en imatges perquè estan protegits". Uns nens que, a més, ja no accedeixen a la vida adulta a través dels seus pares sinó que ho fan sols.

L'exposició és circular i s'inicia i acaba en una sala on hi ha una cronologia comparativa amb diversos temes que engloben qüestions relacionades amb la infantesa. És una documentació bàsica per captar un discurs que després se'ns brindarà en diversos formats: quadres, objectes, lletres de cançons, vídeos...

La primera sala ofereix una proposta radical: comença amb una vetlla perquè, segons Roig, "sovint pensem que les millores en la infància són producte d'un descens de la mortalitat, però això no s'ajusta a la realitat: la idea de la infància també és filla de Rousseau i de la Revolució Industrial, que va donar una classe burgesa que tenia més atenció pels fills, però que també va donar pas a l'explotació infantil".

La segona sala exposa com el nen ha passat a esdevenir un valor preuat a partir de les fotografies de Loretta Lux, imatges on es veuen els nens amb posats d'adults seriosos. Es veu que és així com a les elits novaiorqueses els agrada veure els seus fills.

A aquest espant de criatures, els segueix un passadís amb lletres de cançons d'amor perquè s'ha de passar per aquí abans de tenir-les. El corredor condueix a l'espai on hi ha dues peces de l'artista gal·lès James Rielly.

David Carabén presenta la vida filmada de cinc famílies des que van a buscar els nens a l'escola fins que són a casa. Hi ha la família patriarcal preindustrial, patriarcal moderna, democràtica biparental, democràtica monoparental i postmoderna. Vaja, que es veu com poden arribar a acabar les cançons d'amor.

Després de passar per una eclèctica reflexió sobre els contes tradicionals en crisi, els comissaris proposen entrar als nous boscos prohibits: el consum, Internet -a partir d'un pinball programat per l'expert en videojocs Javier Candeira- i les càmeres que vigilen el parc infantil com a paradigma de seguretat controlada.

Un nou passadís ens porta per figures mítiques com Anna Frank, Mozart, Lolita, Isaac fill d'Abraham i Jaume I, i acaba amb dues fotografies lenticulars de Begoña Egurbide que indiquen que som nens i adults tota la vida.

La mostra posa el punt final amb una videoinstal·lació del dramaturg Roger Bernat. S'hi veuen dos adolescents disfressats de vells que reflexionen com si tinguessin experiència. És el clímax d'una proposta sobre el que més ens hauria d'interessar: qui som i qui vam ser nosaltres mateixos.

*

El rei de la casa, VIRREINA. RAMBLA, 99. BARCELONA. FINS AL 24/09/2007