• Imprimir

El jurat presidit per Stephen Frears corona un jove cineasta romanès amb la Palma d'Or, Cristian Mungiu, en un palmarès que aposta pels països de l'Est

Cannes a la romanesa

Elisabet Cabeza

El director romanès Cristian Mungiu va rebre la Palma d’Or de mans d’una afectuosa Jane Fonda i davant la mirada d’Alain Delon, que també va lliurar un premi
ERIC GAILLARD / REUTERS

La programació de la 60a edició de Cannes basculava entre noms consagrats i nous talents, i ha estat per a un d'aquests darrers que s'ha inclinat el jurat presidit per Stephen Frears: el jove director romanès Cristian Mungiu, que ha vist coronat el seu tercer llargmetratge, 4 luni, 3 saptamini si 2 zile, amb la Palma d'Or.

La història d'una noia a Bucarest, que passa per un calvari per ajudar la seva millor amiga a avortar, va ser un dels primers films a competició presentats en aquesta edició, i que va seduir la crítica per la seva honestedat a l'hora de retratar els problemes de la protagonista i el paisatge on transita, la grisor opressiva de la dictadura de Ceausescu. La posada en escena, una càmera que no deixa una noia forta que es va enfonsant per les circumstàncies, sembla hereva del cine dels germans Dardenne que tants triomfs han aconseguit a Cannes. Mungiu va seguir també els seus passos a l'escenari del palau del festival i va confessar sentir-se com "en un conte de fades... això dóna esperança als petits cineastes de països petits com jo, perquè sembla que ja no calen grans pressupostos ni grans estrelles per fer que la teva història s'escolti a tot el món".

El seu triomf confirma l'eclosió del cinema romanès, un dels més interessants a Europa tot i que a la cartellera arribi amb comptagotes. El premi de la secció oficial paral·lela d'Un Certain Regard va ser per a un altre film romanès, California Dreaming, dirigit pel jove Cristian Nemescu, mort abans de veure acabat el muntatge de la pel·lícula en un accident de cotxe.

Vents de l'Est

Vents de l'Est i de l'Extrem Orient van bufar també en altres importants categories del Palmarès, com el Gran Premi a la cineasta japonesa Naomi Kawase per Mogari no mori (El bosc de Mogari, segons la traducció francesa), lírica evocació del dol d'un avi amb el d'una noia. La interpretació de la protagonista és poderosa, però les coses eren complicades per al jurat amb un bon grapat de grans actrius i personatges a la seva mida. Finalment, el premi en aquesta categoria va ser per a la intèrpret coreana Do-Yeon Jeon, protagonista de Secret Sunshine, un altre drama que aborda el sentiment de pèrdua.

L'actor premiat va ser el rus Konstantin Lavronenko, d'Izgnanie. El director Andreï Zviaguintsev va voler repetir amb ell, després de l'esplèndid treball fet plegats a El retorno, perquè Lavronenko es posés en la pell d'un home que participa activament en la destrossa de la seva família. Una dona i uns fills ideals, i una casa al camp idíl·lica, no impedeixen una baixada als inferns que s'emmiralla en la mirada, sovint ferotge, del protagonista.

De la nodrida representació francesa, un parell de pel·lícules van sortir escaldades per la crítica, però la que més consens va suscitar, Le scaphandre et le papillon de Julian Schnabel, es va acabar emportant el premi al millor director. El jurat recompensava així l'esforç d'aquest polifacètic cineasta i pintor novaiorquès per explicar en imatges els últims dies d'un home que escriu les seves memòries després que un accident l'hagi deixat del tot paralitzat. Es tracta de la història real d'un periodista francès, Jean Dominique Bauby (redactor en cap de la revista Elle), que va sobreviure a una hemorràgia cerebral un temps, però sent capaç de comunicar-se només obrint i tancant la parpella d'un ull. Va ser així que va aconseguir dictar les seves memòries, i és a la poesia d'aquestes memòries que Schnabel aplica la seva imaginació. Una aposta diferent de la de Mar adentro, film amb punts en comú amb Le scaphandre et le papillon, tot i que Schnabel no vulgui sentir a parlar ni de comparacions. Per molt que Javier Bardem, a qui ell va revelar a Hollywood amb Antes que anochezca, el protagonitzés.

Amb les mans buides

Bardem, un dels actors més aplaudits d'aquesta edició de Cannes pel seu assassí psicòpata a No Country for Old Men, dels germans Coen, se'n va anar amb les mans buides. Com bona part de l'amplíssima delegació nord-americana. El jurat no va tenir en compte ni l'esplèndid film dels germans Coen ni Zodiac de David Fincher, i tampoc es va deixar seduir pel pes mediàtic de Quentin Tarantino i el salt als EUA de Wong Kar Wai amb My Blueberry Nights.

L'únic que va poder cantar victòria ahir va ser Gus Van Sant, un dels cineastes que ha fet carrera amb el suport de Cannes, per a qui el jurat es va treure de la màniga un Premi Especial de la 60a edició. Un impuls per a Paranoid Park, hipnòtica desconstrucció d'un crim accidental on Gus Van Sant sembla haver absorbit el millor del mestre Hitchcock sense necessitat de copiar-lo pla a pla com aquell absurd remake de Psicosi que va signar fa deu anys.

El director turcoalemany Fatih Akin, Ós d'Or a Berlín per Contra la pared, va rebre el premi al millor guió per Auf der andere Seite (A l'altra banda), una reflexió sobre la frontera entre la vida i la mort, Orient i Occident, pares i fills, que segurament s'hauria merescut algun altre guardó. Quant al Premi del Jurat, els destinataris van ser dos, el mexicà Carlos Reygadas per Stelle Licht, canvi de registre notable respecte a Batalla en el cielo; i la debutant Marjane Satrapi, que ha codirigit l'adaptació al cine animat del seu còmic Persèpolis. Ella va dedicar el premi al poble iranià, que retrata des de la seva mirada de nena, primer, i després com a dona a l'exili arran de la revolució islàmica.