Kusturica va ser aplaudit ahir a la projecció de premsa amb una pel·lícula que revisa el seu univers
JEAN-PAUL PELISSIER / REUTERS
A vegades, el primer pla d'un film que apareix a la pantalla delata ja la identitat del seu autor. Ahir van ser els primers acords de Promise Me This que no van deixar dubte sobre el nom del seu director: Emir Kusturica. Una música que va posar aires de festa a l'última jornada competitiva de Cannes.
Membre de l'escàs grapat de directors que han guanyat dues vegades la Palma d'Or (en el seu cas per Papá está en viaje de negocios i Underground), Emir Kusturica va tornar ahir al festival, tancant la llista de films a competició d'aquesta 60a edició.
A la gala de clausura d'aquest vespre, el veredicte del jurat presidit per Stephen Frears no acapararà tant l'atenció a casa, on estarem pendents d'unes altres urnes, però sí que ho farà entre els cinèfils i professionals d'arreu del món que veuen Cannes com el trampolí de moltes carreres. No obstant, ara per ara és difícil destriar els favorits d'aquesta nit tenint en compte la disparitat d'opinions entre la crítica, però entre els títols que desperten cert consens hi ha la romanesa 4 luni, 3 saptamini si 2 zile de Cristian Mungiu; No Country for Old Men, dels germans Coen, i el nou treball del director turcoalemany Fatih Akin: Auf der andere Seite.
Kusturica va ser aplaudit ahir a la projecció de premsa, però amb una pel·lícula que revisa el seu univers sense sorpreses a través de la trepidant història d'un adolescent i el seu avi, que viuen aïllats en un poble de les muntanyes sèrbies.
L'esperit de Fellini plana sobre personatges i situacions delirants, amb un sentit de l'humor negre i un ritme musical diabòlic. Deixar-se portar és fàcil fins que, passada la festa, un comença a tenir dubtes de la mirada de Kusturica sobre la violència. Ell mateix és conscient de la seva peculiar visió de la vida als Balcans. "Un psiquiatre em va dir un dia -referint-se al seu cine- que és com una bogeria vista per un boig".
L'humor negre és també un dels recursos de Denys Arcand a L'âge des ténèbres, que avui clausurarà la gala després del palmarès. El director de Las invasiones bárbaras hi repassa els mals d'Occident (egoisme, incomunicació, contaminació, solitud...) de la mà d'un home gris que es dedica a somiar despert per suportar la seva vida estèril. El to és més amarg que en l'anterior i magnífic film del director quebequès, però ni així és tan incòmode com Kusturica ni tan depriment com una altra de les propostes del dia: el documental sobre l'afer Litvinenko afegit in extremis a la secció oficial.
Entrevista a Litvinenko
Com el seu nom indica, Rebel·lió. El cas Litvinenko, és un relat de l'abans i el després de l'enverinament per poloni 210 d'aquest exagent secret rus quan estava vivint a Anglaterra. El director del documental, Andrei Nekrasov, coneixia bé Litvinenko i junts havien gravat hores d'entrevista al llarg dels últims cinc anys.
Dilluns, 14 de juny del 2010

Tots els continguts de l'AVUI són consultables a través d'internet, de forma oberta i gratuïta. Les pàgines originals en paper, en canvi, no es podran consultar via PDF i només s'oferiran al quiosc.
| DL | DM | DC | DJ | DV | DS | DG |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
| 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
| 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
| 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
| 28 | 29 | 30 |