• Imprimir

Entrevista: Núria Valls i Joan Pera El dia 30 estrenen 'La Glòria del mercat' al Capitol. Ell debuta com a autor i ella en una obra llarga

"Allen ni deu saber que sortirem gent d'aquí"

Teresa Bruna

Núria Valls i Joan Pera s'estrenen: ella com a actriu en una obra de llarga durada en un teatre comercial, i ell, com a autor
FRANCESC MELCION

Tots dos s'estrenen, ell com a autor i ella, en una obra de llarga durada en un teatre comercial. A ell, que només havia escrit guions per a Mary Santpere i per a ell mateix, li ha permès descobrir una gran actriu: Núria Valls. Ella és de Vilanova i la Geltrú i, com els seus amics Toni Albà (a L'ombra) i Sergi López (a Non solum), no fa un monòleg: "És una obra de teatre amb un únic personatge que parla tan aviat amb el públic com amb gent que no veiem. Però la Núria sap comunicar", diu Joan Pera. Mostra tres moments de la vida d'una paradista de verdures, la Glòria, des de la brillantor a la decadència del mercat. Les converses mostren el pas del temps i les penalitats que van sorgint a causa de la globalització i les grans superfícies.

Una persona que parla amb molts. Això deu ser molt difícil de fer...

J.P. Molt! Ella ha de fer veure al públic els altres personatges amb qui parla i això és un exercici que només ho saben fer els grans actors com jo i les grans actrius com ella! N.V. Gràcies! És un text molt agraït. Es crea un univers de gent que ve a comprar i t'explica coses picants, o les traves que tenen amb els fills... A través d'això coneixem la Glòria i la seva gent. Jo he conegut, conec, moltes Glòries! I a l'Antonieta, la que et demana cireres al desembre perquè al súper n'hi ha...

És una mica la teva vida, oi, Joan?

J.P. Gairebé vaig néixer en una parada, jo. De petitet em tenien en una caixa! És un crit d'alerta per dir: ull, els mercats són la nostra vida i la seva gent és la nostra gent, i hi ha el perill que els grans se'ls mengin. Als grans de fora pots aparcar, però entres a buscar una barra de pa i surts amb una fusta de planxar, i ni el pa ni la fusta tenen ànima perquè no has parlat amb qui te'ls ven. Són les coses que la gent trepitja cada dia, amb un crit d'ànim cap al futur. N.V. És també un retrat del coratge d'aquestes dones que, tot i passar penalitats -impostos, prohibicions, especulacions- tiren endavant. I des de les cinc del matí! J.P. És veritat: a les cinc del matí penjàvem el raïm i els tomàquets perquè quedessin més bufons.

D'on has tret el temps per escriure?

J.P. La vaig escriure fa tres o quatre anys però ja tenia feina llavors! Mira, jo no sóc escriptor ni autor teatral. Continuaré sent aquell senyor que de tant en tant fa una funció. Però rebo vivències de la gent senzilla i m'agrada transmetre-les. Sóc incapaç d'escriure i fins i tot d'interpretar res si no ho he viscut. No tinc temps per buscar coses rebuscades! Però quan es tracta de la teva expressió vital, surten soles. Fleming no va inventar la penicil·lina, era allà...

Com us vau trobar amb la Núria?

J.P. Una amiga, la Rosa Mercadé, em va demanar que escrivís per a una amiga seva actriu. No es va arribar a fer i jo me'n vaig oblidar. Més endavant em va dir: "Conec una actriu molt interessada per la teva obra". I quan algú et diu que li agrada el que fas, és molt afalagador... N.V. Jo buscava una cosa per fer. Em costava molt trobar un text que m'agradés, per a màxim dues persones, perquè també costa trobar algú que estigui en la teva sintonia. La Rosa és una amiga comú i em va passar l'obra. Em va encantar, és molt fresca, les frases es diuen soles. Té uns punts suspensius fantàstics, una puntuació que saps perfectament on vol anar a parar el text i què vol dir. J.P. La Rosa és la directora. L'han fet entre elles dues. No m'han deixat ni ensumar-la ni treure-hi el nas. I si dic que trauria això o allò, m'ho discuteixen. Són unes pesades!

Núria: hi poses alguna morcilla?

N.V. Si convé, sí. J.P. Jo li dic: quan t'atreveixis a posar una morcilleta serà perquè estàs còmoda i si ho estàs, agradarà. Les morcilles surten soles si la comunicació és bona i quan et fas teva l'obra. Les frases són divertides, si s'allarguen una miqueta... NV. Ell les faria allargar... ui!

Només la feu cinc dies...

Per mi es molt important que es faci a Barcelona, no m'havia atrevit ni a somiar-ho! Però encara que hi estigui poc temps, digues que ens vinguin a veure, que això és autèntic teatre popular, s'ho passaran bé. Que vinguin encara que sigui a criticar-nos. Bé, a mi, no permetré que ningú critiqui la Núria.

Escriu-ne una altra per a ella... De cinc a sis del matí, què fas?

El 3 d'agost el tinc lliure.

Com ha acabat allò de la pel·lícula del Woody Allen? Hi sortiràs o no?

És que els papers que ofereixen són una pura passejada. I és lògic, no estem a la seva onada, no som Hollywood. És normal que vagin a buscar els que en saben més, la Penélope i el Bardem... A mi no em van oferir un paper, em van oferir un càsting, però per a un paper tan petit que ha de ser mut. Suposo que perquè hi sortim gent d'aquí. El Woody ni ho deu saber. Que si ho faré? Ai: si et dic que sí, podria ser que no, i si et dic que no, pot ser que, al final, sí. Passa que, amb la feinada que tinc, si els he d'anar al darrere per al final fer un cameo... Si el 3 d'agost t'avorreixes molt...