• Imprimir

El Festival aplaudeix 'A l'altra banda', el nou film de Fatih Akin, que confirma els millors pronòstics per al cine d'aquest jove turcoalemany

Alè a Cannes

Elisabet Cabeza

Fatih Akin mira a la càmera envoltat de dues de les seves actrius, Nurgul Yesilcay (esquerra) i Hanna Schygulla, ahir a Cannes
FRED DUFOUR / AFP

Quan s'encenen els llums després d'una première a Cannes, de vegades l'instint et diu que acabes de veure la pròxima Palma d'Or. No hi ha números per fer-te ric a cap travessa, però si el Festival premia diumenge el nou film del cineasta alemany d'origen turc Fatih Akin, Auf der anderen Seite, ho celebraràs.

També saps, com bona part de la crítica que ha aplaudit al teu costat, que, més enllà de la sospita que Auf der anderen Seite (A l'altra banda) és una pel·lícula que pot agradar al president del jurat, Stephen Frears, o a un altre dels seus components, el Nobel turc Orhan Pamuk, el mèrit el tindrà igual.

Fatih Akin (Hamburg, 1973) és una de les veus joves més lúcides del panorama cinematogràfic internacional. Va agafar volada amb l'Ós d'Or de Berlín per Contra la pared (2003), i ara resol de manera brillant el repte de parlar de les fronteres: les que separen pares i fills, Turquia i Alemanya, l'Est i l'Oest, la vida i la mort. L'altra banda del títol respon a això i no és casual que, a Turquia, Akin hagi escollit la ciutat de les dues ribes d'Istanbul com a escenari.

El cineasta, que seia abans-d'ahir al costat de Scorsese per presentar la World Cinema Foundation, s'ha enamorat d'una cita que va fer un altre dels seus col·legues a l'empresa, el brasiler Walter Salles. "Ell diu que un país sense cine és com una casa sense miralls. Potser sóc innocent, però crec que l'art pot ajudar-nos a entendre el món".

A Auf der andere Seite hi desplega maduresa narrativa, encara que Akin tingui també entre les seves virtuts veure el got més buit que ple quan es tracta de parlar del seu talent. "Fent aquesta pel·lícula, si alguna cosa he après és que no sé res. Després de l'èxit de Contra la pared vaig pensar: «Això és bufar i fer ampolles», però va ser arribar a la sala de muntatge d'aquesta altra i voler-me morir".

El guió d'Auf der andere Seite és exemplar: els personatges evolucionen, no acaben mai com arrenquen i les històries de tres famílies que viuen entre Alemanya i Turquia s'entrellacen de manera fluida, "però tot això quedava horrorós al primer muntatge que vaig fer, que era lineal, cronològic". La solució va ser jugar amb l'ordre, creuar espais físics i temporals a imatge de l'estil que adopten films com Babel, però aquí sense artificis. La força de la història passa sempre, en Akin, al davant de l'arquitectura, l'exercici formal, un dels retrets que es poden fer a un altre film presentat ahir en secció oficial, L'home de Londres, de l'hongarès Béla Tarr.

Al repartiment, Akin ha tingut el luxe de comptar amb Hanna Schygulla. "La primera vegada que el vaig veure -explicava l'actriu ahir- va ser a la tele, quan rebia l'Ós d'Or, i em va recordar tant Fassbinder! Tan maco, tan naïf, ensenyant a tothom el premi. Després, al llegir el guió, vaig pensar que era excepcional, per a un home tan jove, saber explicar tan bé que la mort forma part de la vida. Tots els personatges superem el primer i inevitable sentiment d'amargor per veure que al nostre costat hi tenim sempre també tots aquells que hem estimat i que ja no hi són. Fatih ha sabut transformar la pena en or".