• Imprimir
• Enviar

Entrevista: Margalida Bover Vadell, excompanya de Salvador Puig Antich

"Revisió del cas? Tot el franquisme va ser il·legal"

Santi Mayor Farguell

3. Salvador Puig Antich, caracteritzat per Daniel Brühl, a la cel·la número 443 de la cinquena galeria de la presó Model
MEDIAPRO

La sala V del Tribunal Suprem delibera avui si concedeix l'autorització per a la revisió del judici a Salvador Puig Antich, condemnat en consell de guerra a la pena de mort que va ser aplicada el 2 de març del 1974 a la presó Model. Aquella nit, la seva companya sentimental va patir en soledat l'aplicació de la sentència. Tenia 20 anys, va néixer el 1953 a Felanitx, Mallorca. El seu pare, "bastant de dretes", la va fer fora de casa amb 17 anys. Se'n va anar en autostop a Palma i va viure en una comuna hippie on ho va descobrir tot: "El sexe, les drogues, la música, que el món era bonic i que volia viure". Va marxar a Barcelona convidada per una amiga i va viure amb hippies , en diferents domicilis, "no trobava el meu lloc, havia de descobrir qui era", fins que, instal·lada a casa d'uns amics "progres" de Mataró, la Núria i el Xavier, un dia del 1973 li van presentar un amic. Es deia Salvador Puig Antich. Ella, la Margalida d'A Margalida, es diu Margalida Bover Vadell.

Com va ser la trobada?

Al·lucinant, sempre recordaré quan vaig obrir la porta, ens vam veure i no vam deixar de mirar-nos. Va ser descobrir l'amor de la meva vida, la persona que voldries tenir sempre al teu costat. Des del primer moment vam parlar de tot i dels somnis que compartíem. Tenir quatre fills, viure a la Cerdanya, ens agradava la muntanya, passejar, caminar, una casa gran per compartir-la amb gent. Una utopia.

Que va durar poc.

Sí, des del juliol. Però bastant si comptem l'estada a la presó, des d'on em va enviar tres cartes. Cada dissabte jo anava al bar de davant de la Model, i a les germanes, que podien veure'l perquè eren familiars, els donava llibres i una amanida que li agradava molt d'un restaurantet d'una placeta de Gràcia.

Sabia que ell era del MIL?

No, però sí que estava posat en un grup anarco, en recerca i captura i que viatjava a França. Però mai barrejava les coses. Crec que era una forma de protegir-me.

A les cartes li va esmentar el carceller?

No. La primera era un resum de Tròpic de càncer, de Henry Miller, en què adaptava la nostra història a la novel·la. La segona era pessimista i optimista alhora, perquè s'esperava molts anys de presó, fins que morís Franco i, creia, tothom fos amnistiat.

No esperava pena capital.

No. Però quan van matar Carrero Blanco vaig pensar: "Ai, Salvador!". Aquí em va entrar l'angoixa, tot va canviar, i vaig sentir que ja res seria el que havia d'haver estat.

I la tercera carta?

La va escriure la nit que el van matar. Les tres m'han desaparegut, suposo que quan era a Canàries.

Com hi va anar a parar?

Després que el van matar, tinc la noció que durant dos mesos no sé el que faig. Va ser una època cruel. Al setembre algú em posa dins d'un avió i m'envia a les Canàries. Jo no controlava res, a mi em dirigien.

I a les Canàries, què hi fa?

Estava molt fumuda, només m'escrivia amb el Josep Lluís Pons Llobet, que era a la Model, i amb el Ramon Barnils, molt amic meu. Vaig tornar a Barcelona l'octubre del 1975 i vaig contactar amb un amic del Salvador de Palautordera, que és el pare de la meva filla Llibertat. Em sentia molt sola i no entenia el món. La Llibertat va néixer a Barcelona el 1976, va ser una salvació. Les dues vam viure en una comuna fins que un metge em va recomanar un clima més sa per a la Llibertat, que patia dels bronquis, i vam tornar a Mallorca. Era l'any 1979.

On va viure de Mallorca?

Primer a Porto Colom, en un estudi llogat, però el 1981, quan el cop de Tejero, ja era a Palma de nou. Després vaig viure a Santa Eugènia i a Pina, un poblet petit on em van assenyalar amb el dit perquè vaig ser l'única a votar No a l'0TAN. És l'única vegada que he votat. Vaig tornar a Palma, hi vaig fer disseny i restauració de jardins. Vaig retrobar un amic de la infància, que és el pare del meu fill Martí, que va néixer el 1994 en una masia d'Es Carritxó on vam anar a viure. Però em vaig separar de nou: jo vaig trobar una persona i no n'he trobat cap més... Després vam anar a viure a Felanitx, i fa tres anys a Capdepera, el poble que més m'agrada de Mallorca, i on he trobat el meu espai i la meva vida.

Mai ha viscut a Manacor? He llegit que hi treballava en una llibreria.

Mai de la vida. Durant 27 anys no vaig parlar de tot això ni amb els amics. I just arran d'una entrevista que vaig concedir em van fer fora de la llibreria on treballava feia 8 anys, a Cala Egües.

Ja som al present. La Ingrid Rubio la va venir a veure.

Va ser molt maco que em volgués conèixer; vam connectar i parlar molt i va agafar la meva essència.

Van contactar amb vostè els productors del film?

El Jaume Roures [productor] i el Lluís Arcarazo [guionista] buscaven una presó i van pensar en Palma. És per això que ho van aprofitar per coneixe'm. Però en l'escassa estona que vam parlar no es pot conèixer ningú, ni es pot recordar bé el passat. Per tant, em vaig desimplicar totalment de la pel·lícula. Recordo que em van preguntar qui creia que m'havia d'interpretar i els vaig respondre que jo no arribava a aquest punt de vanitat, i que ells ho devien saber millor que ningú.

Què opina de 'Salvador'?

Com a cinèfila, que està molt ben feta i els actors són molt bons. Però com que està basada, en teoria, en la vida d'una persona, em fot que s'utilitzi Salvador Puig Antich i no es retrati Salvador Puig Antich.

Quins aspectes difereixen?

Al film és molt seriós, ell no ho era. L'únic moment en què Brühl em recorda el Salvador és quan es posa una pamela i un mocador. En aquell moment em van caure les llàgrimes, hòstia! Però la resta no és ell. Quant al MIL, es retrata molt malament com funcionaven, com si fossin estúpids atracant per passar-ho bé, sense explicar els motius i la ideologia que els movia. I la pel·lícula es recrea massa en la morbositat. Vint minuts de garrot vil em sembla una bestiesa! I l'absència d'A Margalida de Joan Isaac em va saber molt greu per ell, que fa 30 anys que manté la memòria del Salvador. Esclar que un cop vista la pel·lícula, crec que és millor que no l'hi incloguessin... És una pel·lícula ianqui que utilitza una història real per fer un pamflet. I no explica què va passar a fora durant les 12 hores en capella.

Com la va viure vostè?

Sola a Mataró, a l'habitació, amb una ampolla de vi, canutos, encens, espelmes, música i plorar i pensar i estimar i desitjar i voler que el món canviés, simplement això. I sola.

Sembla que al carrer tampoc hi havia gaire gent.

Perquè el Salvador era anarquista. Els anarquistes som persona non grata a ningú. Les esquerres mai funcionaran bé perquè no són generoses amb tots els que no pensen exactament com ells.

Avui s'està decidint si s'autoritza la revisió del cas.

La memòria històrica és important, però què vol dir reobrir el cas? Tenen l'autòpsia? Tenen les bales? Si no ho tenen tot, l'únic que poden declarar és que es va fer malament i declarar-lo innocent. S'haurien de revisar tots els processos, començant per tots i acabant per tots.

Està en tràmit una llei de la memòria històrica.

Però sempre es fa tot a mitges. Sembla que tinguem una por mortal. Tot el que van fer els dirigents franquistes va ser il·legal, va ser terrorisme d'Estat, per tant, s'ha de perdonar tot. No només un, sinó tanta gent injustament morta, maltractada, empresonada, humiliada, i exiliada.