• Imprimir

El director de 'Pulp Fiction' i Martin Scorsese protagonitzen un insòlit programa doble al Festival de Cannes amb el permís de l'aplaudit film de Julian Schnabel

'Divertimento' Tarantino

Elisabet Cabeza

El realitzador nord-americà Quentin Tarantino parlant amb la premsa sobre el seu últim film, 'Death Proof', ahir al Festival de Cannes
JEAN-PAUL PELISSER / REUTERS

Estimen el cine, el mamen des que eren petits i, quan parlen, van disparats. Comparteixen la passió pel setè art però també prou diferències per fer excitant el debat entre la premsa que ahir esperava, al circ de Cannes, l'August i veterà Martin Scorsese i els acudits de l'histriònic Quentin Tarantino.

El primer venia a presentar una fundació internacional per a la restauració de films; el segon, va fer el reciclatge en directe, passant pel sedàs la seva filmoteca preferida.

"Jugar amb les convencions del gènere negre", explica Tarantino, és el que li va donar la força d'arrencada a la seva carrera amb Reservoir Dogs i Pulp Fiction, "tal com Sergio Leone havia fet amb el western a partir d'Un puñado de dólares. Després, el mateix Leone seria un dels referents a Kill Bill, però la pel·lícula que acaba de presentar a competició a Cannes, Death Proof, beu fonamentalment de la sèrie B dels anys 70.

Aire 'vintage'

La fotografia, que ha dirigit ell mateix, remet des del primer pla a un film d'època sense ser-ho. L'acció transcorre als EUA d'avui, però la còpia té salts, ratlles i una banda de so masegada... però aquí no caldrà que la fundació Scorsese hi posi mà. L'aire vintage és tan intencionat com els sets i els rentats a la pedra als texans.

La història de Death Proof gira al voltant d'un assassí en sèrie que clama ser especialista de cine i que té per costum matar jovenetes al volant d'una sinistra versió del cotxe fantàstic. Primer les escolta parlar d'homes, música i el que faci falta, però uns motherfuckers més tard té la pulsió d'acabar amb la seva vida. Això fins que es troba unes víctimes més dures de pelar, encapçalades per Rosario Dawson.

Death Proof prima el divertimento i dóna pistes que Tarantino s'ho ha passat pipa, però li costarà arrossegar la crítica i el públic no incondicionals més enllà d'inevitables somriures còmplices.

I parlant de somriure, a qui se li va congelar ahir de cop en plena roda de premsa va ser al productor Harvey Weinstein, l'exmediàtic cap de Miramax, que ha tornat amb força aquest any a Cannes. Va ser quan Kurt Russell, el protagonista de la pel·lícula, es va sortir de guió i va afirmar que ell preferia la primera versió del film de Tarantino, Grindhouse, on Death Proof feia duet amb el Planet Terror de Robert Rodríguez. Un muntatge que s'ha acabat dividint en dues pel·lícules independents després de la patacada a taquilla als EUA.

Els ànims de Weinstein no van millorar quan un periodista holandès va preguntar si era cert que es demanava pagar una picossada de dòlars per concedir una entrevista de promoció del film. "Ara no és el moment... Després t'ho expliquem", li van contestar... I encara espera.

Amb semblant nombre de fans i detractors entre la crítica, Tarantino ho té difícil per revalidar la Palma d'Or que va guanyar amb Pulp Fiction o guanyar un lloc entre els films favorits de la crítica en el segon tram d'aquesta 60a edició.

Des d'un llibre d'impacte

Un d'ells és una producció francesa dirigida per Julian Schnabel, el polifacètic artista novaiorquès que signa l'adaptació d'un llibre de memòries molt especial. L'escafandre i la papallona n'és el títol i s'endinsa en la ment de la víctima d'un infart cerebral, el redactor en cap de la revista Elle, Jean-Dominique Bauby, mort l'any 1997.

En la seva agonia, i capaç de moure només la parpella d'un ull, Bauby va dictar un llibre que va tenir molt impacte a França. Ara, el director de Basquiat i Antes que anochezca ha assumit el repte de posar-ho tot en imatges, i el dur material de partida fa encara més meritòria la poesia que aconsegueix. Emmanuelle Seigner i Marie-Josée Croze són alguns dels rostres que estan en el tram final de la vida del protagonista, encarnat per Mathieu Amalric; però és amb Max von Sydow, que fa de pare, on L'escafandre i la papallona agafa més volada.