• Imprimir

Entrevista: Wellington Ángel Godoy Per als seus 30 anys als escenaris ha preparat 'Antològicament Godoy'

"Entre els artistes ja no hi ha comunicació"

Teresa Bruna

Godoy assegura que la mentida, en humor, és una veritat distorsionada
ROBERT RAMOS

Godoy està entregat a Barcelona des de principis dels 70. L'hem citat a la terrassa del Zurich, a contemplar la Rambla i la seva sempre pintoresca fauna. El millor lloc per trobar-nos amb el mestre, un pou de saviesa en teatre, literatura, humanisme i... en els anys de la Barcelona plena de vida nocturna que "ja no existeix". Un plaer que ens hem permès després de veure Antològicament Godoy, que recorda històries que ha anat explicant al llarg de 30 anys. Ho fa amb la fluïdesa que ho faria si, en lloc d'un teatre, coincidís amb el seu públic al bar, whisky inclòs. Hem optat pel cafè matiner, abans d'anar a la Boqueria. "Hi vaig quasi cada dia, ja em coneixen els de les parades!".

Diu que no és monologuista. En quin gènere situa els seus espectacles?

Jo converso amb el públic, com Pepe Rubianes, Pavlovsky, Flavià... Els expliquem històries properes, reflexionades i per fer reflexionar. Tenim una gran tradició que va engegar Joan Capri, Gila... Als EUA n'hi ha des del 1915, quan tot just despuntaven els Germans Marx. Recordo Jack Benny, aquell que va fer To be or not to be de Lubitsch, Lenny Bruce, Willy Allen... Jo penso que el que fem és cabaret, però en veure que les sales de festes i els cafès teatre anaven desapareixent, vam canviar el xip i vam decidir fer teatre. Però ara hi ha massa gent que diu que fa monòlegs. És una bogeria! Tan aviat els recita un torero, com un polític o un cantant. Els donen un text, se l'aprenen de memòria, posen l'accelerador i el reciten sense punts ni comes, sense tempo, no fan cap reflexió.

Són biogràfics els seus relats?

La mentida, en humor, és una veritat distorsionada. És com l'art: l'art és mentida! Garcia Márquez va escriure 100 años de soledad i tot és ficció, però dins hi ha alguna cosa d'ell, de la seva família. Juan Carlos Onetti va dir una frase meravellosa: "La literatura es mentir bien la verdad". És magnífic, ho diu tot! Quan llegeixes Paul Auster, Vargas Llosa... són coses novel·lades però ells hi són. Quan explico que vaig anar a veure la meva mare és veritat, però el que explico, ja... M'inspiro en tot el que veig.

Hi posa frases i aforismes, sempre!

Quan veig alguna cosa que m'interessa, me l'apunto. Quan llegeixo Buero Vallejo i veig frases com "Esperar és la única esperanza", o Nietsche "Si no pots superar el silenci val més que callis", o "Deixem les dones maques als homes sense imaginació", aquesta és de Proust... Henri Bergson, Woody Allen, Oscar Wilde... Com més llegeixes més s'amplia el camp. La lectura es imprescindible. Hi ha frases meves, també, perquè llegeixo molt i aquí està la llavor de la literatura.

Diu que el cabaret ha desaparegut...

Amb la Transició van anar desapareixent. En part perquè la gent que hi anava s'ha fet gran i té un munt de canals a la televisió. Però també han canviat els gustos. Abans dels 70, el país estava lligat a la dictadura i a l'Església, les noies anaven al ball amb l'espelma (la mare, germans). La Transició va produir una evolució sobtada: apareixien discoteques com bolets, va ser una bogeria per al jovent. A finals dels 70, els empresaris encara es resistien i quan els nois estaven ben esplaiats ballant, s'aturava tot i es feia un estriptis. Als joves no els interessava gens ni mica i aprofitaven per parlar. I això que ja es podia fer integral...

Fins llavors no va començar?

Just en aquests temps. Al Mr. Dollar hi havia dues bombetes. Quan estava encesa la verda, la noia el feia integral. Quan s'encenia la vermella volia dir que havia entrat la censura, de paisà, a pescar multes. És a dir: tanga i stop.

Diu que està molt content de presentar aquesta antologia a la Sala Muntaner?

És un lloc entranyable. Ja hi havia actuat quan es deia Emporium. Era una sala de festes de categoria, eh! Hi havien actuat Gila, Cassen, Aznavour...

També parla molt del Mr. Dollar...

Allà vaig començar amb l'humor. I vaig conèixer Bibi Andersen, que era una noia d'alterne. La seva feina era fer que l'acompanyant gastés. Demanaven xampany però a elles els posaven té, perquè la nit era llarga! No era obligatori anar més enllà, però si calia, els cabarets tenien els palcos. El Sr. Ferrer [Cadena Ferrer] la va veure tan meravellosa i tan guapa -llavors encara era el Manolito-, que li va muntar un estriptis. Ell li va posar el nom de Bibí. Va debutar a Mr. Dollar amb un número que al final mostrava la tita.

Què troba a faltar d'aquella època?

La tertúlia artística! La del bar de l'Español, al Paral·lel o al de l'Arnau, aquí al Zurich o al Liceu... Ens ajuntàvem actors, vedets, ballarines... Avui hi ha un gran individualisme. Et puc dir, amb tristesa, que quan acabo l'espectacle vaig a casa. Perquè... on vols que vagi? S'ha perdut la comunicació entre els artistes, la vida nocturna després dels teatres ja no existeix.