• Imprimir

Entrevista: Oriol Broggi Actor i director, estrena avui al Romea 'Passat el riu', de Joe DiPietro, un homenatge vital a la tercera edat

"És important que un text doni la veu als avis"

Teresa Bruna

Amb 35 anys i més de 20 obres estrenades, Oriol Broggi afirma que tenia moltes ganes de fer una comèdia
MIQUEL ANGLARILL

És un dels directors més prolífics i interessants del moment. Els seus treballs porten un segell característic que impregna tant els seus clàssics (Antígona, Els fusells de la Senyora Carrà, El Misantrop, La mort d'Ivan Ilitx...), com els contemporanis (Primera història d'Esther, Rosencranz i Gildernstein són morts, Magnus, Refugi...). Als 35 anys ha dirigit més de 20 obres i n'ha interpretades moltes més. L'any 2002 va fundar amb Carlota Subirós La Perla 29 per donar llum i sortida als seus objectius i projectes dramatúrgics. També ha estat director del Centre Dramàtic del Vallès i del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa. Demà estrena Passat el riu, de Joe DiPietro, un autor contemporani amb el cor decantat cap al musical.

Què conta DiPietro a 'Passat el riu'?

Posa la veu a dues parelles d'avis italians i consogres que viuen a Nova York. Els seus fills ja estan jubilats i han fugit a Florida a prendre el sol. El nét de tots quatre, que ja és americà del tot, els va a veure i s'encarrega que no els falti res. Però li surt una feina fora i, perquè no marxi, els avis li busquen nòvia. En troben una d'Irlandesa que canta en irlandès, els avis canten en italià... hi ha una mica de xoc cultural... És divertit!

En certa ocasió vas dir que t'agradaria dirigir-la. Ho has aconseguit!

Trobava que tenia pendent de fer una obra comercial, una comèdia. Un dia em va venir a veure en Jaume Pla, que interpreta un dels avis. Li havia agradat el llibre i mirava si trobava algú que la volgués fer. Vaig veure que els personatges estaven molt ben explicats i fer una obra amb personatges ben explicats és molt agradable. Com que a més, era una comèdia, vaig dir: Vinga, va, sí, vull fer aquesta obra!

És un tribut als avis en clau vital. Això no es fa gaire ...

És... còmico-melancòlica. M'agrada aquesta barreja de comicitat i malenconia de les famílies mediterrànies. La més típica és la italiana, però les nostres hi estan molt properes. Jo, que estic en edat de tenir fills i, per tant, de tenir avis que m'hi ajudin, penso que és important un text que els doni la veu. A mi em va enamorar.

Com totes les teves obres, transmet una poètica personal. Signes fins i tot l'escenografia, hi surten orenetes...

El so es nota que és meu perquè hi ha les orenetes. Sí, a totes les obres en poso volant amunt i avall. M'agrada posar-hi coses meves! Però l'escenografia la firmem dues persones. Com que no podia sortir gaire del menjador, hem fet un menjador amb mobles de debò dintre d'un altre món. Hi ha una àvia que no para de fer menjar, hi ha estovalles, espaguetis...

Què vol dir mobles de debò?

Tots els mobles surten del pis de l'àvia de la meva dona, que nosaltres vam ocupar. De manera que la taula, el bufet, les butaques, el llum... l'escenari és la casa de l'Adela. I el rellotge! És molt important, imprescindible en una casa d'avis aquell rellotge penjat amb aquell soroll! Si l'Adela ve a veure l'obra, que no ho crec, es trobarà que és casa seva.

Ets manetes com a escenògraf?

No! Jo no sé fer ni una cadira! La meva aportació artesana és vital. Un dia vaig fer un Shakespeare i hi vaig posar una sorra...

Els teus dos últims treballs, Antígona i La primera història d'Esther, es movien arran de públic, un espai ben diferent de l'habitual. No se't fa estrany, de cop, el Romea?

Entre els propòsits pendents, també hi havia el d'intentar que La Perla 29 pogués arribar a fer una aposta comercial en una sala de teatre gran, important, desconeguda fins ara per a nosaltres.

La Perla 29 és una productora?

No és una productora en el sentit clàssic perquè no té diners per anar col·locant. Tampoc no és una companyia perquè no en tenim ni per pagar el director. És un centre de producció... és un centre d'arts escèniques! Hi ha una gent que som jo, la Carlota i uns quants gestors, que organitzem coses al voltant d'unes inquietuds artístiques i unes necessitats de gestió del país. Tenim uns fixos de producció que és el més important, alguns tècnics, el de llum i d'escenografia sóc jo mateix... Pel que fa als actors, hi ha un cercle de gent en relació.

Eres director artístic d'un altre centre d'arts escèniques, el de Terrassa. Com és que ho vas deixar a mig curs?

Per dos motius. Primer, al meu costat es van aconseguir uns objectius que feien possible que jo ho deixés sense enfonsar el projecte. No feia cap putada a ningú, no estava a mig camí ni tampoc a mig curs. El segon és que estava cansat i barallat amb la manera de fer de l'Ajuntament, que era el patró d'allà. Hi va haver un moment en què hi havia molta feina, estàvem esgotats i... vam començar a no caure'ns bé. Era difícil treballar i jo vaig creure que era injust per part meva posar pals a les rodes. En canvi, si jo marxava, l'Ajuntament podia buscar una altra gent, amb il·lusions noves i tirar endavant. Per tant, pel bé del projecte, era millor que ho deixés.

En la teva trajectòria apostes molt clarament pel teatre d'autor. T'agradaria escriure una obra?

Sóc un escriptor dolentíssim! M'agradaria, eh! Però no ho sé fer i quan un sap que és dolent en una cosa, és millor ja ni provar-ho per no fotre'm una hòstia.

El mateix any, el 2006, vas dirigir sis obres i vas guanyar dos premis. Treballes molt i bé. Estàs content?

Sincerament, sí, estic passant un moment bo, les coses em van molt bé. He treballat molt, ho sé, ningú no m'ha regalat res, però he tingut sort i tinc ganes de continuar. Estic en un moment agradable, rodejat d'uns equips molt potents.