• Imprimir

Un exhaustiu i poderós documental repassa al Festival de Cannes el geni i figura del protagonista d''El padrí'

Brando, als altars

Elisabet Cabeza

Don Vito Corleone, 'el Padrí', un dels papers que van contribuir a engrandir la llegenda de Marlon Brando
ARXIU

"És Déu..., però em mataria si sentís que dic això". Johnny Depp és una de les veus convocades per rememorar la figura de Marlon Brando en el documental presentat ahir al Festival de Cannes en una d'aquestes sessions de nostàlgia documentada que et reconcilien amb les cues, els controls de seguretat i les decepcions en la secció oficial.

Sota el breu títol de Brando s'amaguen quasi tres hores de metratge dirigit per Leslie Grief i Mimi Freedman, amb exhaustiva informació sobre l'actor. Actors i directors que hi van treballar, de Karl Malden a Al Pacino, diuen que hi va haver "un abans i un després de Brando". Cinèfils practicants com Martin Scorsese s'afegeixen a l'homenatge analitzant la seva capacitat de trencar motlles des del seu sonat desembarcament a Hollywood amb Un tramvia anomenat desig, però el mètode de la gran icona del Mètode sembla variar segons l'interlocutor. I és aquesta diversitat de mirades el que dóna pes a Brando, sense més veritats absolutes que certificar la complexitat del personatge.

Sense màscara?

Bertolucci explica que pensava "haver-li tret la màscara" durant el rodatge de L'últim tango a París. Anys després Brando li va preguntar rient: "Però de debò et creus que aquest tipus sóc jo?". Que no era missió destapar el misteri ja ho deixen clar en el documental les primeres fotos d'un nen guapíssim que somriu a càmera des del jardí de casa mentre un off recorda que la seva mare ja estava borratxa a les deu del matí i que el pare, viatjant, només feia acte de presència per "imposar disciplina" a garrotades... mai es van entendre. El film inclou molts fragments d'entrevistes amb el mateix Brando. En una d'aquestes entrevistes, feta per l'Edward R. Murrow reivindicat a Buenas noches y... buena suerte, hi apareix l'actor al costat del pare. Uns tensos minuts que entreobren la porta a un dels misteris que el va fer gran: "Invocar emocions fortes per fer-les passar després a segon pla, reprimint-se".

El film recull imatges conegudes i inèdites d'una vida interrompuda fa tres anys, que il·lustren la seva agitada agenda sentimental, el seu pas per les pàgines de successos i el suport al moviment dels drets civils.

Sacheen Littlefeather, l'activista índia que Brando va enviar a rebutjar el seu segon Oscar, per El padrí, recorda la campanya de l'actor a favor dels nadius americans. Mentre ella feia el seu discurs -segons explica-, "van haver de placar John Wayne, que volia sortir a arrencar-me de l'escenari". Si l'anècdota dels Oscars és certa o no, com deia el seu mentor Ford, entre els fets i la llegenda, ens quedarem amb la llegenda. De veritat ja n'hi ha prou en el Brando que crida Stella a Un tramvia anomenat desig o para els cops a La llei del silenci.