• Imprimir

Entrevista: Marta Buchaca Als 28 anys estrena a la Sala Beckett la seva primera obra teatral, 'L'olor sota la pell', amb Manuel Dueso

"Vivim apilonats i hi ha llocs on es regala espai"

Andreu Gomila

Marta Buchaca creu que estrena la seva primera obra en el moment just
PERE VIRGILI

L'olor sota la pell és la tercera producció del cicle d'autoria catalana que ha organitzat la Sala Beckett per a aquest trepidant, teatralment parlant, 2007. La peça és de la jove Marta Buchaca (Barcelona, 1979), que veurà muntat per primer cop un text seu. La dirigeix el també jove Juan Carlos Martel Bayod. Entre el repartiment destaca Manuel Dueso, que torna al teatre de Gràcia després d'anys de no pujar-hi. Estarà acompanyat de Jaume Bernet, d'Isaac Alcayde i de Bàrbara Roig. El director artístic de l'espai, Toni Casares, avisa que descobrirem tot un escenògraf, Eugenio Szwarcer. L'olor sota la pell ens trasllada a partir d'avui a una població rural, molt petita, potser al Pirineu, on una parella s'instal·la buscant l'arcàdia. Aviat descobriran que res és el que sembla.

Per què un poble perdut en la seva primera obra estrenada, si sou de Barcelona?

No tinc gaire clar el perquè. Però m'interessa molt com la gent fuig cap a d'altres llocs per poder trobar la felicitat, per millorar. Fins ara tot el que havia escrit passava a la ciutat. I he de dir que m'agrada que el que escric passi en un lloc concret. Aquest cop, però, no ha estat així, tot i que sé el lloc exacte on he ambientat l'obra, encara que mai s'hi faci referència: és un poble petit on passava moltes temporades de nena, amb el meu avi. Tanmateix, el leitmotiv de L'olor sota la pell és un fenomen que em fascina, això de regalar cases a nouvinguts per repoblar llocs. A la ciutat vivim apilonats i hi ha pobles on es regala l'espai!

Què és més important en l'obra, el lloc o les persones?

El lloc és important, perquè es tracta d'un indret molt tancat, però l'important són les persones, què els passa a les persones.

L'argument recorda el teatre de Txékhov, de Guimerà, el xoc entre el camp i la ciutat. Però us heu format bàsicament guiada per la dramatúrgia anglosaxona...

Txékhov hi és, però a nivell formal hi ha molt més de Harold Pinter. Els personatges no diuen res, sempre hi ha coses per sota. Com en el teatre de Pinter, hi ha dubtes que es resolen i d'altres que no, finestres que es tanquen i d'altres que es queden obertes. L'espectador tindrà dubtes. Per això el millor seria que vingués dues vegades, perquè amb la segona "lectura" de l'obra entendria més coses.

Què amaguen els personatges?

Ho heu de veure. Només puc dir que hi ha una història important que va passar al poble en el passat i que es va resolent. No tot es destapa, evidentment. A mi m'agrada especialment el personatge absent, la mare de la Georgina, la nena de l'obra. Ella, en certa manera, marcarà el fil narratiu. I sí, hi ha personatges que amaguen coses. Els que vénen de la ciutat pensen que s'establiran en un poble idíl·lic, però res no serà el que semblava.

¿Hi ha àngels i dimonis, o tots seran una mica de tot?

Tots són uns desgraciats. Es tracta de gent a la qual han passat coses i que han d'assumir-les.

És la seva primera obra estrenada. ¿Creu que li ha costat molt arribar a aquest port?

Crec que estreno en el moment just. Fa deu anys que escric teatre, però diria que aquest és el moment de mostrar el que estic fent. M'ha costat molt trobar un estil, que jo anomeno "l'estil sense estil", perquè cada obra que escric sembla feta per una altra persona.