• Imprimir
• Enviar

LaCrònica

Sabata i espardenya

Pere Pons

Jaume Sisa dissabte a la nit tocant al teatre Club Capitol de Barcelona
JORDI SOTERAS

Vull pensar que en un país normalitzat la recuperació d'un clàssic de la cultura popular seria un esdeveniment amb llum i taquígrafs. Un d'aquells actes anunciats a so de bombo i platerets on l'assistència d'autoritats artístiques, polítiques i financeres fos inexcusable. Un espectacle que, en definitiva, servís per refermar els fonaments d'un patrimoni integrat en el saber de la ciutadania.

És per això que, tant si ha estat premeditat com si no, sobta que una obra com Qualsevol nit pot sortir el sol torni als escenaris de mans del seu propi autor, Jaume Sisa, un cap de setmana de pont, amb una promoció que desafia els millors temps de la clandestinitat, acollida pel teatre d'un amic i, com aquell qui diu, amb una sabata i una espardenya.

Tot i el secretisme, no es va poder impedir que el pati de butaques del Club Capitol registrés un ple dels que fan goig. I, amb tot, l'obra va revalidar la condició de clàssic en tant que manté intacte el seu atractiu més enllà de condicionants com el pas dels temps i les modes del moment. Aquesta és l'essència que impregna totes i cadascuna de les cançons que un inspirat Sisa va incloure en aquell vinil celestial que va il·luminar el pensament galàctic.

Han passat més de tres dècades i uns quants heterònims, però si hem de fer cas de les paraules de l'amic del cantautor quan li assenyala que hem vingut aquí (a la vida) "a passar l'estiu", recitals com els que ha ofert aquest cap de setmana són el més semblant a un estiu etern.

Però no és només la màgia de les cançons, allò que justifica l'entrada, sinó la reinvenció que en fa el mateix Sisa amb apunts biogràfics d'aquell nen del Poble-sec en una Barcelona que encara no era a les postals. En un recorregut que va de la Font del Gat a les Rambles i uns personatges que abracen des d'El senyor botiguer i El fill del mestre fins a la Maniqui, el cantautor ens va transportar a El setè cel per deixar constància, des d'allà, que Qualsevol nit pot sortir el sol.

Sense més acompanyament que la guitarra i una paròdica aplicació de l'scat (ús de la veu com si fos un altre instrument), Sisa va fer valer la condició d'home orquestra a l'estil de Jonathan Ritchman. I de propina va demostrar que la pèrdua de cabells i de les característiques ulleres de cul de got no li han fet minvar la inspiració a l'hora d'escriure perles recents com No cal parlar, Viatge en globus, El congrés dels solitaris o la dylaniana Vida estel·lar. Davant l'expectativa del seu nou disc amb Joan Miquel Oliver (Antònia Font) convé animar-lo que no desestimi de seguir reinventant-se el passat mentre s'ocupa de llaurar el futur. Després de veure el que és capaç de fer amb una mà al davant i una altra al darrere, cal creure que la seva categoria galàctica l'hi permetrà.