• Imprimir

El violoncel·lista i director d'orquestra Mstislav Rostropóvitx mor a Moscou als 80 anys després d'una vida dedicada a l'art i a la defensa de la democràcia i la llibertat

Geni de la música, símbol de la pau

Natàlia Boronat

Rostropóvitx alça l'arquet en un concert a Sevilla el 9 de setembre del 2004
MARCELO DEL POZO / REUTERS

Mstislav Rostropóvitx, reconegut violoncel·lista rus, director d'orquestra i distingit defensor de la llibertat, va morir ahir a Moscou a l'edat de 80 anys, a causa d'una malaltia que se li havia desenvolupat els darrers mesos.

El 27 de març passat, el dia del seu vuitantè aniversari, Rússia li va retre el que seria l'últim homenatge en vida en rebre de mans del president Vladímir Putin el premi dels Serveis Distingits a la Pàtria, i se li va dedicar un festival.

La capella ardent de Rostropóvitx estarà instal·lada durant el dia d'avui al Conservatori de Moscou, on va iniciar la carrera musical i hi va actuar per última vegada el setembre passat. Des d'allí es preveu que es traslladi a la catedral del Crist Salvador i serà inhumat al cementiri de Novodiévitxi, una necròpoli de Moscou on hi ha enterrades personalitats de la cultura i la política russes, com Borís Ieltsin, primer president de la Rússia postsoviètica, que també va morir aquesta setmana.

La trajectòria de Rostropóvitx té molts paral·lelismes amb la de Pau Casals. El músic rus el considerava "l'home més gran de la història del violoncel", que també va haver d'exiliar-se de Catalunya perquè va anar contra el règim de Franco.

Rostropóvitx va néixer a Bakú (Azerbaidjan) el 1927 en una família de músics: el seu pare era un conegut violoncel·lista i la seva mare pianista. De ben petit es va iniciar en el món de la música i als 16 anys va ingressar al Conservatori de Moscou, on va rebre classes de compositors com Dmitri Xostakóvitx i Serguei Prokófiev, que el van influir molt.

El seu talent va ser reconegut de ben jove tant a la Unió Soviètica, que el va distingir com a "glòria nacional" en rebre els prestigiosos Premis Stalin i Lenin i li va donar el títol d'"artista del poble", com a l'estranger. Va estrenar 117 obres per a violoncel i 70 com a director, i prop de 60 compositors li van dedicar peces o les hi van escriure expressament.

Entre els nombrosos premis que va rebre al llarg de la seva carrera, i el reconeixement internacional com a violoncel·lista, pianista i director, el 1992 l'Institut Català de la Mediterrània li va concedir el Premi Internacional Catalunya, i el 1997 el Príncep d'Astúries de la Concòrdia, compartit amb el violinista Yehudi Menuhin.

Crític amb el règim

Com a activista a favor dels drets humans va començar a caure en desgràcia al poder soviètic quan va ajudar l'escriptor i dissident Aleksandr Soljenitsin (premi Nobel de literatura el 1970 i autor de L'arxipièlag Gulag), i va escriure una carta al diari Pravda on defensava l'escriptor i criticava obertament el règim. Rostropóvitx sempre va reconèixer que el millor que havia fet a la vida era aquella carta, "em vaig quedar amb la consciència tranquil·la". Ahir Soljenitsin va dir d'ell: "Va enaltir la cultura russa a tot el món, adéu amic estimat".

Més endavant va defensar un altre dissident, el físic Andrei Sàkharov, premi Nobel de la pau el 1975. El 1974 es va exiliar de l'URSS i després de rebre un premi de la Lliga Internacional dels Drets Humans va declarar que no tornaria a tocar a Rússia fins que no hi hagués llibertat creativa. Juntament amb la seva dona, la soprano Galina Vixnévskaia, i les seves dues filles es va instal·lar a Europa i més endavant als Estats Units, on el 1977 va ser nomenat director musical de l'Orquestra Simfònica Nacional de Washington.

El 1978 les autoritats de l'URSS li van retirar la ciutadania soviètica, que li va restablir Mikhaïl Gorbatxov el 1990 durant una visita a Moscou amb l'orquestra.

Quan el novembre del 1989 es va assabentar de la caiguda del Mur de Berlín, va volar immediatament a Alemanya, on va improvisar un concert per la pau al costat del Chekpoint Charlie. El 1991 va anar a Moscou per lluitar per les llibertats democràtiques i contra l'intent de cop d'Estat a Gorbatxov de sectors involucionistes.

Des del 1990 va viure entre Rússia, Europa Occidental i els Estats Units, on va desenvolupar una intensa tasca benèfica per ajudar sobretot els nens ingressats a través d'una fundació -creada juntament amb la seva dona-, i a les víctimes del segrest de l'escola de Beslan.