• Imprimir

Entrevista: Nao Albet Als 16 anys debuta com a director a l'Espai Lliure

"M'ha servit de molt treballar amb directors tan bons"

Teresa Bruna

Nao Albert vol impulsar un nou estil d'art anomenat 'punch'
FRANCESC MELCION

Tot Catalunya el reconeix pel seu paper a Vendelplà, però ha fet i fa moltes coses. Als 9 anys va interpretar el fill del protagonista de The Full Monthy, i ja no ha parat. I no s'hi ha posat per poc: ha treballat amb Àngel Llàcer, Rodrigo García (La Carnicería Teatro), Àlex Rigola, Roger Bernat... La seva última interpretació, impressionant, va ser a Temps real, amb Magda Puyo. Ara ens sorprèn amb el seu primer treball com a director a Teenager Experience: Straithen con Freigthen. Serà a l'Espai Lliure, demà i el 5 i el 12 de maig, dins del cicle Radicals Lliure.

Què expliques a l'obra?

És sobre l'adolescència, adonar-nos que deixem de ser nens per ser grans. Està inspirada en el programa de la MTV Jackass. Una nit sense pares, uns amics decidim passar-la a la nostra manera. En un moment diem: "Va, fem punch?". I ho gravem en vídeo. En diem punch, dels nostres jackass.

Carai! El 'Jackass' era força radical...

És una mica allò de quan som petits, al riu, i un diu: "A veure qui té collons de tirar-se de la pedra més alta! Va, jo!". Aquesta generació creix, les tecnologies avancen, ells van fent coses i... ho graven. Es podria fer una comparació amb el circ, amb el trapezista o el que fica el cap a la boca del lleó. Hi ha un risc que de vegades va bé i de vegades no. I la reacció del públic es flipant! Es fan coses molt bèsties, eh?

Com de bèsties? A la roda de premsa et vas clavar una grapa...

Abans de posar-t'hi has de pensar : "A veure si tinc collons de grapar-me!". Vinc a explicar que volem fer un nou estil d'art que es diu punch, en què el jovent ja no necessita una justificació prèvia per fer res.

Però són coses que fan mal...

No, no, no! Juguem molt a fer bromes, també! Quan juguem a coses que poden fer mal, sempre és un mal relatiu. Sense motiu, sí, però mai és un mal molt bèstia.

L'obra l'has escrit tu, també...

La vaig començar a escriure als 14 anys. Mentre assajava m'anaven venint idees (monòlegs, escenes...) que em feia gràcia escriure. Al final, tot anava agafant cos. I aquí entra el Marcel Borràs. Entre tots dos li vam donar una estructura.

Però escriure i/o dirigir una obra requereix molta tècnica...

M'ha servit molt treballar amb directors tan bons i variats. L'últim espectacle ja va ser com una preparació, perquè ho tenia pròxim. M'anava fixant en cosetes. La Magda és molt bona, sap com portar-ho.

Ja et creuen, els actors?

Em fan bastant cas, sí, estan currant molt. Som cinc actors nens: el Marcel i jo, que ja hem fet teatre, i tres col·legues, i dos actors grans, l'Ivan Morales i la Laura Jou, que són professionals.

Creus que tiraràs cap a la direcció?

És que no ho sé, encara. Per això m'atreveixo amb tot! És la primera cosa que dirigeixo, ho estic disfrutant molt i m'agrada com ha quedat el text: me'n sento orgullós. Però potser d'aquí a dos anys el teatre no m'importarà gens i em posaré a fer dret. Ara estudio, estic fent el científic, m'agraden les mates... Espero poder treure-ho tot!

Què fas, si mai et queda temps lliure?

M'agrada molt la música. El meu pare, David Albet, és músic, i tinc la música ficada a casa. Toco amb els meus amics. Toco el piano, la bateria, la guitarra... Vaig començar de molt petit.

Ara et sortiran concerts! I diu que balles?

Cada cop menys. De més petit havia fet breakdance. M'agraden molt els musicals. Recordo que als 4 anys em posava West Side Story dos cops al dia! M'agrada molt cantar, també, però... és una putada l'adolescència! Ja fa un any que em costa cantar. I, no és per dir-ho, però abans em sortia prou bé, eh! M'agradaria tractar la veu, a veure si la recupero per poder fer alguna cosa, potser per fer musicals.