• Imprimir

L'autor reapareix i trenca un silenci discogràfic de dotze anys amb 'Tot', malgrat que en cap moment ha abandonat els escenaris ni l'ofici d'escriure cançons

Pi de la Serra, finalment

Pere Pons

Quico Pi de la Serra edita un nou àlbum després de dotze anys de silenci discogràfic
MARTA PÉREZ

Envoltat de guitarres, cendrers i llibres, Pi de la Serra rep al seu pis de la plaça de Sant Jaume, on la Nueva Trova cubana, el tropicalisme brasiler i l'heterodòxia de la Nova Cançó -i més enllà- han cuinat alguns dels seus rostits sonors més sucosos. Ara, des de la solitud que determina el signe dels temps i la seva ànima de blues, el músic prefereix parlar del present i de l'immediat. No sembla que el futur, i encara menys el record del passat, li provoquin especial interès. "No sé què faré més endavant ni si aquest disc marcarà una regularitat que farà que faci nous discos més sovint. Dius que l'anterior va ser el 95? Potser sí, tampoc no ho he comptat. Però la veritat és que no sentia la necessitat de fer un disc nou. Veig el sector discogràfic molt perdut i no em venia gens de gust entrar dins un engranatge en què l'autor és el que acostuma a deixar-se de banda. Fins i tot diria que fem nosa", considera.

L'impuls de fer el disc, segons reconeix, va sorgir a causa del seu entorn, i quan li van demanar pel títol, va optar per un genèric Tot, "perquè hi ha una mica de tot i també perquè hi són tots els temes que la banda ha fet a la seva mida".

'Perquè vull'

El grup el formen Amadeu Casas (guitarres), Emiliano Roca (percussions), Xavi Fuster (bateria) i Josep M. Borràs (orgue i direcció musical), i les peces tallades a mida combinen des de velles versions de blues -Hey Hey Baby, de Big Bill Bronzy- fins a creacions noves marca de la casa -Abans de néixer morir, Anuncis per paraules, Plurals-, tributs a l'amistat -Perquè vull, d'Ovidi Montllor-, rescats històrics -Igual que ahir- i curiositats, com ara la versió instrumental de La internacional o l'enregistrament de la seva primera cançó en castellà, de títol inabastable: Para encontrar el camino hay que ser frágil y fuerte, no hay que temerle al destino, ni a la vida ni a la muerte.

Sobre aquest últim tema, explica que va ser una il·luminació. "Només m'ha passat dos cops a la vida, i l'altre va ser amb el tema Igual que ahir. De sobte, no saps com, sents una veu que et dicta unes paraules que tu et trobes escrivint d'una forma gairebé automàtica. Si la canto en castellà deu ésser perquè així em va arribar", dedueix.

L'empremta de Parrot

Pel que fa a Igual que ahir, reviscuda amb Ricard Miralles al piano, no creu que el seu to d'intimitat acústica quedi fora de lloc en la dinàmica més rhythm and blues del disc. "A nivell de concepte, tenia molt de sentit que hi fos, i des d'un punt de vista formal, entenc que ajuda a mostrar un altre vessant de la meva proposta d'ara", detalla.

Enregistrat als estudis de Marc Parrot -Grabaciones Silvestres-, Quico Pi de la Serra (Barcelona, 1942) mostra el seu convenciment que tant les habilitats de Parrot a la taula de so com la seva personal implicació en el procés han facilitat que es percebi certa cohesió en un disc carregat de temes ben diferents entre si. "Els arranjaments de peces com Abans de néixer morir, dedicada a Pallassos Sense Fronteres, deuen molt a la feina d'en Marc", reconeix.

Potser perquè també és un home de ràdio -17 anys conduint el programa setmanal T'agrada el blues?, ara des d'Icat-FM- no ha volgut desaprofitar l'ocasió d'inserir una dedicatòria en cada una de les onze cançons que donen vida al cedé. Des dels esmentats Pallassos Sense Fronteres fins a Ovidi Montllor, al blues, als psiconautes, als forasters, al temps que fa que viu i a la lluita de sempre, no li falten motius ni personatges per posar un rostre o una sensació a tots els temes que hi figuren.

Una peça instrumental com Harlem 4, dedicada al club barceloní i al seu propietari, Daniel Negro, podria definir amb quatre acords l'essència d'un disc sense artificis i carregat de bona energia. Ara convé que s'escampi.