• Imprimir

Entrevista: Pere Planella Ha dirigit 'Èric i l'Exèrcit del Fènix', el muntatge sobre el cas viscut per Èric Bertran

"La gent riu perquè tot plegat és grotesc"

Teresa Bruna

Pere Planella prepara una obra sobre els 11 de setembre històrics
JOSEP LOSADA

Es podria dir que Pere Planella ja és patrimoni humà del teatre català. El seu primer muntatge com a director va ser Brecht-68, amb vint anys, i en les prop de 50 obres que l'han seguit no s'ha apartat mai del teatre d'autor o compromès. Amb Pasqual i Puigserver va crear el Teatre Lliure l'any 1976. Abans, però, havia estudiat a Nancy i a l'Actors Studio de Nova York, i va ser el referent aquí de les tècniques grotowskianes. Amb G.J. Graells creen Zitzània Teatre, que va donar fruits com Marat-Sade i Conversa a casa del matrimoni Stein. La seva valuosa experiència l'ha portat al món de la docència, que combina amb la direcció i la creació. Darrerament ha dirigit La confessió o l'esca del pecat, de Palau i Fabre, i Èric i l'Exèrcit del Fènix, en cartell al Teatre Borràs.

Víctor Alexandre ha escrit l'obra, però diu que tot va ser idea teva...

Vaig conèixer la història de l'Èric pels mitjans i com a ciutadà d'aquest país la meva indignació va ser immediata. Després vaig saber que sortiria un llibre escrit per l'Èric, tutorat per Víctor Alexandre. El vaig llegir i vaig pensar que hi havia possibilitats de fer una dramatúrgia. Em poso en contacte amb la família de l'Èric, perquè té 16 anys, i a partir d'aquí començo a treballar amb Víctor Alexandre.

És una obra de teatre documental?

És un docudrama, un treball de dramatúrgia contemporània: el que s'hi diu és cert. Fins i tot adjuntem vídeos de l'acció real. Són fets documentats.

Com has treballat la dramatúrgia?

Hem treballat els punts clau, l'11 de setembre del 2004, la irrupció de la policia a casa l'Èric, la denúncia del supermercat, l'Audiència Nacional... Però no és una obra lineal. Hi ha dos Èrics: l'actor i el de debò, que parla amb l'actor (Marcel Borràs) des d'una pantalla. L'Èric real veu la seva pròpia història dos anys després i això permet un joc escènic divertit perquè els dos nens parlen, s'enfaden, riuen... L'Èric del 2004 explica amb il·lusió que tindrem un Estatut amb això i allò i l'Èric del 2006 li diu: "Si sabessis com van les coses!".

Tot i els fets, n'ha sortit una comèdia?

És que és l'aglomeració d'una colla de fets surrealistes, provocats per persones amb una ideologia concreta, en la figura d'un menor. Crec que val la pena mostrar-ho, denunciar-ho i al mateix temps riure-se'n. Hi ha una escena fantàstica que en Víctor ha brodat, que és quan l'Èric va a l'Audiència i demana un intèrpret. La gent riu perquè és grotesc. I és real!

I tot plegat, fa quatre dies...

Això és l'insòlit: portar al teatre una història tan recent. Pensa que la família ha denunciat l'Estat i el cas és encara al tribunal d'Estrasburg! Però he tingut la sort de tenir l'autor a mà: li he pogut consultar coses.

Parlem de tu una mica, almenys...

Crec que al teatre hi ha manca d'expressió oral i estic molt en això, ara. També m'interessa la dramatúrgia contemporània... Però és complicat, aquí la política teatral està dividida en clans. Si vols ser independent i no tens pèls a la llengua se't fa difícil fer els teus projectes. Estic en la proposta d'un text per relacionar els 11 de setembre: del 1714, del 1821 (amb els jueus), el de l'Allende, el del 1976 (els Estatuts), les Torres Bessones... Juguem a buscar una relació entre tots que salta al del 2030. Amb això farem un espectacle que es dirà Zona 11.