• Imprimir

Entrevista: Óscar Jaenada L'actor protagonitza 'Trash', un film de Carles Torras que fa baixar a l'infern una generació que ara està en la trentena i que ho ha tingut tot

"La meva generació està aixecant un model més real"

Andreu Gomila

Jaenada és el compositor i guitarrista d'un grup de rock dur anomenat Trash, el títol del film de Torras
JUSTFILMS

El director Carles Torras torna a repetir l'experiència de Joves (2004) fent un salt endavant en el temps per construir un retrat de l'anomenada Generació X, tots aquells que eren adolescents als anys 90 i que ara superen la trentena. El film, amb una narrativa clàssica i amb l'objectiu d'arribar al gran públic, es diu Trash i arriba avui a la cartellera. El protagonista absolut de la pel·lícula, amb el permís de Judit Uriach i Assumpta Serna, és Óscar Jaenada, expert ja a ficar-se dins la pell d'homes-nois que viuen al límit, com ja va demostrar a La vida abismal. Aquí és David, el guitarrista i compositor d'un grup de rock emergent en una Barcelona difusa.

A base de representar aquesta mena de personatges, podríem arribar a pensar que ets una mica canalla. ¿T'identifiques amb el David?

No és una cosa que em preocupi. No em sento identificat amb cap dels personatges que he interpretat. Amb els personatges que tenen molta credibilitat, es tendeix a pensar que t'identifiques amb ells, però és un error que l'espectador comet sovint. Un actor ha de fer exactament això, que els personatges semblin ells mateixos. Amb el David, però, potser assumeixo la manera de prendre's certs problemes, una certa desídia aparent, que després el crema per dintre. Jo sóc el personatge quan l'estic interpretant i mai en trobo cap a faltar.

Però aquesta mena de personatges fan que et continuïn veient com l'enfant terrible del cinema català.

M'han dit de moltes maneres. Que la gent digui el que vulgui.

A La vida abismal, de Ventura Pons, també hi interpretaves un personatge canallesc, però dels anys 70. I a València. ¿Ha canviat molt el subsòl, la vida d'aquests joves que busquen experiències sense importar-los com?

Ara el David té més possibilitats, més per triar, pot fer això o allò en qualsevol moment. Fa 30 anys això era impossible: t'havies de conformar amb el que hi havia, i això és el que li passa a El Chino. Si hi havia una casa de putes, t'hi foties. I si no, no, a casa a prendre un conyac. Abans, com diu Carles Torras, les relacions anaven molt millor, perquè no podies triar: t'havies de casar amb aquesta i endavant. Ara no és així: som selectius.

Torras i Pons són de dues generacions diferents i retraten mons diferents. On t'has sentit més còmode?

Treballen de manera molt diferent, però això no té res a veure amb el fet generacional. El Ventura té el seu estil i el Carles també m'ha demostrat que té el seu, el seu ritme. Cadascú, però, ha vist coses diferents i cada director vol explicar el que ha vist, allò de què estan segurs.

A Trash el teu personatge juga amb les dones, les drogues, fins que explota. Quin és el seu límit?

Es veu a la pel·lícula. Vaig parlar amb el Carles abans de començar a rodar i li deia que potser no es veia clarament que el iuiu que pateix el David era el primer de la seva vida. Volia que la gent entengués que és el seu primer i últim iuiu. Quan és a l'hospital i veu a tota la família de la Clara [Judit Uriach], s'adona que ha tocat el límit, que li ha vist les orelles al llop... És una pel·lícula que, per sobre de tot, té una gran credibilitat, i això és mèrit del Carles. És un grandíssim producte.

Carles Torras mostra la superficialitat de la teva generació. Com la veus?

La nostra generació ha enderrocat la religió. Ara ens en riem. Encara hi ha gent devota, però això ja no és cosa comuna, que es vegi al carrer. Això ho ha canviat tot, des de l'estructura social al model de prometatge-boda-fill. Ara si et vols casar, et cases. I si et vols casar en una illa, o al bar del teu amic Pepe, ho fas i a prendre pel sac. La nostra generació s'ha de sentir especial per això, perquè la dels nostres pares encara va ser molt religiosa i la dels nostres fills no ho serà gens. Estem aixecant un model millor, molt més científic i real, més respectuós, espero; perquè aquest model de respectar Déu i no respectar la terra ha acabat en l'absurd.

Acabes de rodar The losers amb la Warner Bros. Sembla que això dels perdedors t'agrada...

Sí, sóc un d'ells [riu], ja ho veus. És la versió d'un còmic, d'una novel·la gràfica d'Andy Diggle. S'estrena l'any que ve. El personatge, però, és un triomfador, el molt canalla.