• Imprimir

Crítica cinema

El feixisme com a bogeria

Carlos Losilla

Vincere

Dir.: Marco Bellocchio.

Itàlia, 2009

Marco Bellocchio sempre ha estat un cineasta interessat en els personatges al límit i els ambients boirosos, a mig camí entre la realitat i el somni. Des de les seves primeres pel·lícules -com ara Las manos en los bolsillos (1965)- fins a les darreres, on ha trobat una segona època d'esplendor -com Buenos días, noche (2003)-, el seu cinema ha explorat els límits no únicament entre la raó i la bogeria, sinó també entre l'autoritarisme de l'ordre establert i la recerca de diverses maneres de fugir-ne, que paradoxalment pot portar a l'alienació. Doncs bé, això precisament és el que li passa a la seva darrera heroïna, Ida Dalser (punyent, apassionada composició d'Andrea Mezzogiorno), una amant del jove Mussolini, de qui va tenir un fill i que va acabar al manicomi per reivindicar els seus lligams amb el dictador.

En aquest sentit, Vincere no és una pel·lícula biogràfica sobre Mussolini, ni tampoc un repàs històric d'aquells moments. L'acció va des de principis del segle XX fins a la Segona Guerra Mundial, però tots aquests fets es presenten en segon terme, des del punt de vista del viacrucis d'Ida Dalser. Documentals i films de l'època es barregen amb una posada en escena exuberant, apassionada, que sembla sortir directament del cap febril de la protagonista. A partir d'aquí, les el·lipsis atorguen un aspecte irreal a tot el que succeeix, i la mixtura entre melodrama i narració distanciada -mitjançant rètols, per exemple- esdevé finalment un relat fragmentari, al·lucinat, que comença com un retrat del naixement del feixisme i acaba amb el seu arrelament en tots els àmbits del cos social, i fins i tot del cos humà. Vincere, d'aquesta manera, és un exemple de com convertir el cinema històric en reflexió sobre l'actualitat. Imprescindible.