• Imprimir

L'editor i estudiós Quim Torra recrea la personalitat de tres grans oblidats de

Els millors periodistes

Ignasi Aragay

Un vianant davant d'un quiosc barceloní als anys 30 del segle XX, amb un exemplar de 'Mirador'
ARXIU MUNICIPAL DE BARCELONA

L'antic executiu de Winterthur i editor Quim Torra, després d'identificar-se quasi fins a la bogeria amb el genial Eugeni Xammar, ha acabat de foragitar els seus fantasmes periodístics -del gran periodisme republicà- amb el llibre Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Proa), on s'ha ficat a la pell de tres membres invisibles de la llarga llista d'oblidats del gremi del paper de diari, una generació que va posar el periodisme català a la millor alçada europea: Lluís Capdevila, Àngel Ferran i Francesc Madrid.

El mateix autor adverteix al principi del text de la barreja entre ficció i realitat. Torra ha documentat fins a l'extenuació els tres personatges, però en lloc de fer-ne un retrat convencional, des de fora, ha optat per un exercici literari des de dins, suplantant-los la personalitat. El resultat és d'una gran versemblança, fins al punt que aconsegueix submergir el lector. Totes les dades, i el sentit de les opinions que expressen els tres periodistes, són extretes de les seves vides i articles.

Lliures, valents i audaços, fidels al país i l'ofici, Capdevila, Ferran i Madrid representen la part popular d'aquella brillant generació de periodistes republicans que la guerra i l'exili va engolir. Són, les seves, tres vides amb un destí comú: el silenci forçat.

A Capdevila, l'autor el fa parlar a través d'una carta a Just Cabot, director de la mítica revista Mirador. Nascut el 1893, una malaltia va fer que de ben petit es convertís en un gran lector. El seu primer mestre va ser Pau Vila i amb 18 anys va marxar a París. Retornat, va convertir-se en l'esparracat dandi de la bohèmia barcelonina, amb monocle i pipa. Ni Ateneu ni tertúlies de cafè. Va fundar Los Miserables, va passar per la presó i va escriure de tot: novel·les, assaig i teatre, amb l'exitosa Cançó d'amor i de guerra, feta a quatre mans amb Víctor Mora. Superats els feliços i bojos anys 20, va fer-se d'ERC i va dirigir L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i La Humanitat. Exiliat i enrolat a la Resistència, va acabar els seus dies a Andorra, el 1980.

A Àngel Ferran, Quim Torra el fa parlar a través d'una peça teatral en tres actes. Nascut el 1892 a Palafrugell, va anar a parar a La Publicidad -després catalanitzada- de la mà del seu oncle Eusebi Corominas, director 30 anys. Militant d'Acció Catalana, té una extensa producció que va sobresortir per l'humorisme com a principal firma d'El Be Negre. A l'exili ho va passar malament, li van amputar una cama, li van operar l'altra i va acabar en una cadira de rodes fins a morir el 1971.

Nascut el 1900, Paco Madrid, l'home que va batejar el Disctricte V com a Barri Xino en els seus reportatges reunits a Sangre en Atarazanas, va començar a treballar als 13 anys en una tenda de gèneres de punt. Com a periodista, es va iniciar a Los Miserables i després a la premsa lerrouxista, on els seus articles incendiaris el van portar a la Model. Layret i Seguí el van portar al catalanisme i la lluita social seriosa. El Sol i Las Noticias, al periodisme seriós, que després també faria en català a L'Esquella, La Rambla i La Humantiat . I Rusiñol i Iglésias, a l'humor i el teatre. Va acabar de secretari del president Companys. Va morir a Buenos Aires el 1952.