• Imprimir

LaCrònicaMúsica

Tot pagat

Pere Pons

Conseqüent amb l'ideari de Francesc Pujols, el seu filòsof de capçalera, Roger Mas és un d'aquells catalans que mereixerien tenir-ho tot pagat. Per la seva tenacitat, per la seva capacitat de treball, pel seu talent innegable, per la seva voluntat d'aprendre, pel seu esforç de créixer i créixer, per la seva veuarra que sap modular com un xiuxiueig i fer esclatar com un cop sec i per, sobretot, haver-nos regalat una obra única com Les cançons tel·lúriques, que és una autèntica pedra de toc comparable a altres grans tresors de la cançó catalana del nostre temps com poden ser Viatge a Itaca, de Lluís Llach, Dioptria, de Pau Riba, o Qualsevol nit pot sortir el sol, del seu admirat Sisa.

Va ser tot un encert, doncs, -i un regal- que el cantautor de Solsona, a l'hora d'afrontar el seu primer Palau, decidís recuperar en una primera part les cançons del disc on fa vigent i viva la poesia de Verdaguer i vesteix, amb la dignitat que li correspon, les sonoritats d'una tradició que li toca molt de prop.

La seva adaptació del poemari de Mossèn Cinto es va revelar com un d'aquells exercicis de màgia poètica que li asseguren un tros de cel. I l'apropiació que va fer tot seguit de peces folklòrico-litúrgiques com el Ball de l'àliga de Berga o Els goigs de la Mare de Déu del Claustre van aconseguir que termes com modernitat o actualitat quedessin resclosits i desfasats davant el pes i la força de la tradició. Només amb aquesta primera ració, servida amb una banda completa, inclosos vents i secció de cordes, n'hi havia prou per afartar un exèrcit famèlic de sensibilitat i emoció.

Restava encara una segona part destinada a les cançons del seu nou treball, La casa d'enlloc, i s'hi va abocar per deixar el públic extasiat de principi a fi. Aquí la cohesió estilística i formal es va esvair del tot en favor d'un ventall de registres amb tantes tonalitats i textures com colors es combinen a la paleta d'un pintor. Cada història, evocativa, dramàtica, irònica, contemplativa o mística, tenia el seu vestit en forma de cançó, rock, blues, balada o tango. Títols com La caseta, Lletania, Tanco els ulls / Obro els ulls, El ganivet, Ara pla, Saltimbanqui, El calavera o El dolor de la bèstia van exhibir en forma de mostrari la capacitat de Roger Mas a l'hora de capbussar-se en diferents estètiques i temàtiques sense sortir del seu propi univers. Una capacitat que hauria de fer callar d'una vegada per totes tots aquells que segueixen tractant el gènere de la cançó com una reminiscència de temps passats. I, així, parafrasejant les seves pròpies paraules, els músics s'adonarien que es troben davant un gran poeta i els poetes celebrarien haver descobert un gran músic. Fins i tot la seva gosadia a l'hora de fer conviure al mateix temps una banda elèctrica (teclat, guitarra i baix elèctric) i acústica (piano, bateria, contrabaix i guitarra acústica) per desenvolupar cada una de les peces hauria d'establir un precedent tan innovador com efectiu. Si es tracta d'extreure una conclusió de l'estrena de Roger Mas al Palau, el millor és recórrer a les seves paraules en la seva particular Benvinguda al cul del riu: "Fabulós, fastuós, rutilant".

FOTO: MANOLO GARCIA