• Imprimir

Les estrenes de 'Ne change rien', 'The cove' i 'Finisterrae' posen en qüestió algunes línies de demarcació tradicionals genèriques i estètiques

Dissolució de fronteres

Jordi Costa

Jean Balibar en dues imatges de 'Ne change rien'. A sota, bussejant amb una balena a 'The cove'
PACO POCH CINEMA / A CONTRACORRIENTE

1Quan, de petits, vèiem Mi amigo Flipper, poc podíem sospitar que sota la tonificant alegria de les imatges palpitava la tragèdia. The cove, el documental de Louie Psihoyos que va guanyar l'Oscar, es fonamenta sobre aquesta tragèdia: la sèrie va propiciar el creixement i la consolidació d'una indústria de l'espectacle (aquàtic) amb derivacions tèrboles que, ara, segueixen unes càmeres amb voluntat de denúncia i conscienciació global. Sobre The cove es pot dir, per exemple, que, en el seu compromís ètic, no sembla tenir problemes de consciència a l'hora d'utilitzar les retòriques del sensacionalisme. O, com molt bé ha subratllat el crític Jordi Batlle, que aquesta obra de no-ficció pot ser fruïda com un episodi d'una altra sèrie de ficció: Missió impossible. Però el que fa del documental una obra inoblidable és, precisament, el factor Flipper: la seva condició de crònica d'una redempció complexa, la de la culpa de l'entrenador de dofins Ric O'Barry, que va ser qui, sense preveure les conseqüències dels actes dels seus anys daurats, va construir el malson que ara està obsedit a aniquilar. Hi ha qui no podrà oblidar les imatges dels dofins massacrats: aquest cronista no oblidarà la inquietant mirada d'O'Barry, home enganxat a una pantalla de plasma, en els darrers minuts de The cove. Primera dissolució de fronteres, tema secret de la cartellera d'aquesta setmana: rere el més lluminós producte de la cultura popular s'hi pot amagar el camí més directe cap al cor de la tenebra.

2"Podrien ser a la platja, tret que és una habitació. Dir de seguida que aquesta cambra pot ser la platja, el camp, tot. Una nau espacial que viatjarà molt lluny", assenyala Pedro Costa, parlant de l'escenari principal de la seva pel·lícula En el cuarto de Vanda (2000), a l'aclaridora entrevista inclosa a la capsa del DVD Pedro Costa, editada el 2008 pel segell Intermedio. L'habitació de què parla Costa és el dormitori d'una heroïnòmana, Vanda Duarte, dins del castigat barri de Fontainhas, als suburbis de Lisboa. Costa es podria haver convertit en el nen mimat del nou cinema portuguès, però, tot just després d'arribar a la consagració professional amb Ossos (1997), el seu tercer llargmetratge, va decidir trencar amb Paulo Branco, amb si mateix, amb la seva carrera i amb el seu futur per tancar-se, amb una càmera de vídeo, a la insalubre habitació de Vanda. Va sortir d'allí després de dos anys de treball gairebé èpic, transformat en un dels més radicals cineastes del nostre temps. Si un servidor es digués, per exemple, Fernando León de Aranoa i veiés En el cuarto de Vanda, s'amagaria, sens dubte, sota una pedra. Per sempre. És complicat, gairebé impossible descriure amb precisió un treball que té certa vocació de superproducció colossalista encapsulada en els registres de la intimitat més radical. Una obra lliure, de narrativa fragmentària, que converteix cada pla digital gairebé en lliçó magistral de chiaroscuro? Una pel·lícula que Costa suggereix interpretar com una mena de comèdia de Lubitsch desarticulada i que troba llum, vida, generositat i un sentit comunal de la supervivència dins d'un aparent infern que és (de fet) tots els inferns que tenim a peu de carrer i que mai havíem mirat així. Cal agrair a la capsa d'Intermedio el fet que Costa ja no sigui un desconegut quan, per fi, s'estrena comercialment una de les seves pel·lícules: Ne change rien, el documental sobre música més estrany que mai hauran vist els seus futurs espectadors. Si l'habitació de Vanda era una nau espacial que podia enlairar-se on volgués, a Ne change rien l'actriu Jeanne Balibar i els seus companys d'aventura musical són un grup de cosmonautes flotant en el buit absolut d'un cosmos fosquíssim. Una altra dissolució de fronteres: el documental que no resol un enigma, sinó que el construeix en els llimbs on ficció i realitat es creuen.

3Per acabar, un consell: per experimentar la més radical transgressió de fronteres de la cartellera setmanal, l'opció és Finisterrae, de Sergio Caballero. Un debut que, pel seu joc de distanciament surreal-humorístic, potser pocs apreciaran com el que és: un colpidor exercici formal amb una respectable càrrega de bellesa.