• Imprimir

'The cove' ('La cala'), documental guanyador de l'Oscar d'enguany, denuncia les matances de dofins al Japó en una barreja de 'thriller' i reportatge naturalista

Entre Cousteau i Bond

Bernat Salvà

Pescadors de Taiji arraconen els dofins a la cala fent soroll
A CONTRACORRIENTE FILMS

El món dels dofins és ple de paradoxes. No hi ha animal més alegre, juganer i simpàtic, però, com s'avisa a l'inici de The cove (La cala), "el somriure dels dofins és el gran engany de la natura". Aquesta pel·lícula dirigida per Louie Psihoyos arriba avui a les nostres pantalles després de guanyar l'Oscar d'enguany al millor documental.

Un operatiu amb agents, gadgets i un pla més propi de pel·lícula d'espies que de documental oceanogràfic ajuden a documentar fins a quin punt el famós somriure és una gran ironia, fins a quin punt dóna una imatge falsa sobre la situació real d'una espècie en perill d'extinció. "The cove realment és el resultat de veure massa pel·lícules de James Bond i documentals de Jacques-Yves Cousteau quan era petit", explica en conversa telefònica a l'AVUI Louie Psihoyos, que ha estat divuit anys fotografiant tots els racons del planeta per a National Geographic. Apassionat del submarinisme, també porta temps mostrant el deteriorament del recurs clau del nostre planeta, l'aigua.

The cove es desplega en diferents direccions i subtrames, però té un únic objectiu: denunciar les cruels matances de dofins i conscienciar la gent sobre el perill que corre l'espècie, símbol de l'amenaça que corre el planeta en el seu conjunt. Un dels protagonistes és Ric O'Barry, una paradoxa ell mateix, molt representativa de les contradiccions del món dels dofins: va ser el pioner a ensinistrar-los, com a entrenador de Flipper, una dofí que va protagonitzar una famosa sèrie de televisió dels anys 1960. Arreu del món el van imitar, però amb el temps va esdevenir el més famós activista en defensa dels dofins, i s'oposa frontalment a mantenir aquests animals en captivitat i utilitzar-los per a espectacles.

Amb el suport de Ric O'Barry i d'altres activistes (entre els quals hi ha els campions mundials masculí i femení d'immersió en apnea), Louie Psihoyos va organitzar un equip de luxe amb un objectiu en ment: filmar les matances de dofins que tenen lloc en una cala amagada de Taiji, al Japó.

Operatiu militar

Charles Hamilton, amic d'infantesa del director i també activista en defensa del medi ambient, va ser l'encarregat de dissenyar un pla per arribar a la cala i filmar les matances, malgrat la vigilància policial i dels pescadors. "Em va dir que arribaríem fins a la cala, però que necessitàvem càmeres tèrmiques com les que utilitzen els militars -explica el director-. Ells no les fan servir per filmar, només per a la vigilància".

La pel·lícula és tant una mostra dels resultats obtinguts com una reconstrucció de l'operatiu per burlar la vigilància i aconseguir les imatges. "La gent em demana si el rodatge va ser tan arriscat com ho mostrem -diu Louie Psihoyos-. Ho va ser molt més. La policia ens vigilava, i no podíem donar-los cap excusa per arrestar-nos. Nosaltres teníem cinc habitacions d'hotel, i la policia també. Si sortíem de l'hotel, ens seguien. No parlàvem mai a les habitacions per por que hi hagués micros. Sembla divertit, però feia por. Sempre hi havia dos policies darrere nostre. Per sortir a filmar a la nit a la cala, vam haver de despistar-los".

Càmeres i micròfons camuflats en roques, entre els arbres, al fons del mar..., van servir per captar imatges esfereïdores, que encara ho són més en el marc d'un documental que humanitza constantment els dofins. Això no vol dir que el muntatge final sigui d'una crueltat insuportable: "La seqüència de la cala podria haver fet sortir la gent de les sales en massa. Es pot pensar que vas a veure una pel·lícula de terror, però és a la sala de muntatge que vam veure un film per a majors d'edat. Teníem 40 hores de filmació que ningú hauria de veure mai, però jo sabia que ho havia de fer. I em queien les llàgrimes, literalment, quan tornava de la feina".

Per convertir les 40 hores en 17 minuts, es va inspirar en Hitchcock: "Mires l'escena de la dutxa de Psicosi i sents que has vist una escena molt violenta de l'assassinat d'una dona, però si dissecciones el film, hi ha molta feina de muntatge, l'efecte de la música... És la teva imaginació que et fa creure que has vist un assassinat".

Indefensable

Com als films de Michael Moore, no hi ha veus discrepants, ni argumentacions contràries a la tesi del film. "Vaig intentar ser imparcial, sóc periodista de formació. Sempre intento mostrar els dos costats, però en aquest cas el costat fosc no va voler parlar. Vaig arribar a proposar que no mostraria sang, que no filmaria a la cala, si l'alcalde o un representant dels pescadors explicava la seva visió de la història. Però no van voler. Crec que s'adonen que el seu punt de vista és indefensable".

La pel·lícula es va estrenar al Festival de Tòquio i la gent va reaccionar "horroritzada, fins i tot escandalitzada, en saber que estava passant això al seu país i ni tan sols ho sabien". Però l'estrena comercial al Japó, prevista per al 26 de juny, s'ha suspès per les pressions "de grups tradicionalistes radicals japonesos, que la qualifiquen de pel·lícula terrorista i racista", segons explica la distribuïdora catalana, A Contracorriente.

Un no pot veure aquest documental sense preguntar-se si algun dofí dels que veiem als espectacles del Zoo de Barcelona o als delfinaris del país pot ser un animal salvatge capturat a Taiji. Louie Psihoyos no sap la resposta. Però la seva denúncia general és contundent: parcs aquàtics, zoos i delfinaris d'arreu del món paguen fins a 150.000 dòlars per un dofí salvatge.