• Imprimir

Entrevista: Roger Waters El membre del mític grup Pink Floyd interpretarà 'The wall' a Barcelona el 29 de març del 2011

"La música no canvia el món però sí un munt de gent cada dia"

Quim Aranda

Roger Waters, de 66 anys, l'ànima de la mítica banda Pink Floyd, torna als escenaris. Des del setembre fins al desembre, i ja amb totes les entrades venudes, recorrerà els Estats Units i el Canadà per interpretar en directe The wall, pràcticament el mateix espectacle -amb algunes variacions- que van fer el 1990 davant de la porta de Brandenburg, a Berlín, per commemorar la caiguda d'aquell altre mur.

Les modificacions més grans, més que no pas argumentals -tot i les referències constants als nous déus del segle XXI, com ara l'iPod i similars-, seran tècniques. Les possibilitats ara no són les que estaven a l'abast de la banda el 1979. El nou mur, The wall, doncs, serà en el segle XXI molt més impressionant que ho va ser al segle XX, trista metàfora del que ja es denunciava aleshores. Els murs no han desaparegut, ans al contrari: han augmentat de grandària.

El magnífic treball de Pink Floyd, una òpera rock sobre l'alienació d'un músic que s'inspira en l'experiència autobiogràfica del mateix Waters, és una de les fites del grup, com ho van ser, també, Animals i The dark side of the Moon. Han passat tres dècades, 28 anys, des que Alan Parker en va dirigir la versió cinematogràfica i The wall ja és, sens dubte, un clàssic.

El març de l'any vinent Roger Waters endegarà una esgotadora gira europea que s'obrirà a Lisboa. El dia 25 del mateix mes aixecarà el seu mur a Madrid i el 29 ho farà al Palau Sant Jordi de Barcelona. Falten deu mesos, però de segur que la data ja pot figurar en vermell a les agendes dels milers o centenars de milers de seguidors del músic.

Per què necessita anar de gira amb The wall?

No ho necessito?

Per què ho fa, doncs?

Perquè m'ho vaig passar fantàsticament bé durant la darrera gira, la de The dark side of the Moon. I un parell d'anys després vaig començar a sentir que necessitava actuar un altre cop. I immediatament et planteges: "Què haig de fer?". I tot xerrant amb la meva nòvia em diu: "I per què no fas The wall?". Millor això que jugar a golf o fer jardineria o dedicar-me a una activitat política.

Quin sentit té fer-ho ara? Sentit polític, vull dir. Quan va sortir l'àlbum, el 1979, va ser considerat un cant antibel·licista.

Ho continua sent. I té més sentit que mai. Des que va sortir l'àlbum, hem experimentat un augment innecessari, ridícul i inhumà de guerres. Esperàvem que n'hi hagués menys i el que ha passat és que han augmentat. Veus l'Iraq i l'Afganistan? És terrible. Però, esclar, quan hi ha gent com ara Dick Cheney i Paul Wolfowitz, i el grup dels neocons i els seus think tanks? Tenen una visió antiga i imperialista del món: volen acumular poder i recursos; és la seva agenda. I així sempre provocaràs moltes guerres.

¿No creu que el possible contingut de què vostè parla es pot perdre? Que l'audiència veu The wall només com un espectacle per distreure's i no amb un missatge clar?

Això fa por, sí. En el meu xou em centro en la cançó Mother. La mare de The wall és una representació del govern, del control. Crec que no només és una història sobre un nen anglès que ha crescut en una cambra miserable? I una cançó com Another brick in the wall, part II és l'expressió d'una revolta contra l'adoctrinament. El missatge hi és.

Sona més idealista que mai. ¿La música pot canviar el món?

Sí. Bé, la música no canvia el món? A veure, quan estàs assegut i escoltes música, en el meu cas, potser una gravació de Franco Corelli, cantant, no sé, qualsevol tema de Tosca, qui canvies ets tu. Hi ha alguna cosa en les matemàtiques que anomenem música que afecta una part de la nostra fisiologia i que crea una resposta emocional. Per tant, et sents diferent. És com una petita pedra que llances en un estany. Tot està connectat. No espero cap gran revolució perquè surti una mena de nou Bob Dylan o nou John Lennon, però la música canvia un munt de gent cada dia.

¿Vostè creu que la tecnologia és avui una altra mena de mur?

Pot ser-ho. Internet, totes les xarxes socials, etcètera, tot això permet una nova manera de comunicar-se. Hem d'esperar que els efectes siguin més positius que no pas negatius. Ara, també veiem molta gent jove malbaratant el seu temps i les seves energies amb maquinetes i no fent res.

¿Hi ha més murs ara que no pas abans?

Abans semblava que només n'hi havia un, però n'hi havia i n'hi ha més: murs entre rics i pobres, entre Nord i Sud, entre diferents religions, entre diferents ideologies, diferents ismes, diferents nacionalitats? Hi ha por de seguir aixecant aquests murs. Jo, fonamentalment, crec que tots som germans i germanes sota diferents pells i crec que hem de fer un esforç veritable per trobar-nos els uns amb els altres.

¿Pot ser aquesta la seva darrera gira?

Podria ser. No ho sé. Quan l'acabi tindré una idea més aproximada sobre això. Aleshores tindré gairebé 70 anys. Una gira de rock és molt exigent físicament. O sigui que podria ser. Però el lloc on faré The wall, on prometo que ho faré, quan el mur caigui per sempre, és a Betlem i Jerusalem. Res ni ningú no em podrà impedir de tocar a Jerusalem i Betlem quan aquell mur caigui.

Per què no l'acompanya cap músic de Pink Floyd per fer The wall?

Un paio que es diu Hans Steinbrenner, fill de George Steinbrenner, el propietari del Yankee Stadium, tenia la idea de representar The wall al Yankee Stadium. Em va dir que si l'hi demanaria a David Gilmour. No m'importava, esclar. El meu agent es va posar en contacte amb el seu i va dir que no, cosa ben previsible. Ho faig amb la meva banda. I tant és que tornem a tocar junts o no una altra vegada? Qui sap què pot passar en el futur. Si sorgeix alguna cosa interessant, seria feliç de tocar un altre cop amb ell i amb en Nick, com quan vam fer Live aid. A part d'això, no hi ha cap problema. Senzillament, no mantenim cap contacte.