• Imprimir

L'única estrena d'aquesta setmana que ha esperonat un cert debat sobre el cinema de la provocació ha estat, paradoxalment, un producte de multisales per a adolescents: 'Kick-Ass'

La provocació i el senyor Millar

Jordi Costa

'Kick-Ass' no arriba als extrems que hauria fet falta per acontentar els fans de Mark Millar, l'autor del còmic
UNIVERSAL

Sorprèn que, en plena crisi, l'estrena de Sexo en Nueva York 2 no sigui rebuda com l'última paraula en cinema de la provocació. Diu molt sobre l'estat d'amansiment col·lectiu que, a les sales on es projecta, encara puguin sentir-se algunes rialles còmplices (i, per tant, culpables: potser la barricada de butaques seria l'única resposta pertinent al discurs formulat per Michael Patrick King i Sarah Jessica Parker).

Si algú busca un antídot en forma d'allò que abans s'anomenava cinema polític, l'única alternativa és ben trista: Mamut, de Lukas Moodysson, un melodrama model mosaic de la globalització, on sona una cançó de Cat Power perquè, probablement, quan el director rebuscava en el repertori d'Antony and the Johnsons es va adonar que Isabel Coixet ja l'havia devastat. Mamut explora la culpa del Primer Món. També sentimentalitza l'empleada interna del servei domèstic i la prostituta dels circuits de turisme sexual per concloure que anem per mal camí. La imatge final és un retrat de família (benestant) abraçada al bell mig de la seva càpsula de luxe: la prostituta i la interna han estat exiliades al fora de camp per la via de la catarsi de serial. La relació de Mamut amb el que es pot considerar, amb propietat, cinema polític és la mateixa que manté Macaco (que és la variant desideologitzada de Manu Chao) amb, posem per cas, Woody This machine kills fascists Guthrie.

L'estrena d'aquesta setmana que sí ha esperonat un cert debat sobre el cinema de la provocació ha estat, paradoxalment, un producte de multisales dirigit al públic adolescent: Kick-Ass, de Matthew Vaughn, segons el magnífic, intel·ligent, trasbalsador còmic de Mark Millar i John Romita jr. A les pàgines del Chicago Sun-Times, Roger Ebert, amb aquell to elegant que se situa a tanta distància del que solen adoptar certs crítics del nostre país quan s'enfaden amb alguna pel·lícula, escrivia: "Semblaré un cap quadrat sense esperança si trobo Kick-Ass moralment reprovable o farà la impressió que no l'he entès? Posem per cas que ets un gran fan del còmic original i creus que la pel·lícula li fa justícia. Saps què? Vius en un món en el qual no estic gens interessat. Una càmera recull el que se li posa davant i, en aquest cas, mostra una carnisseria mortal repartida per una nena d'onze anys [?]. Sang per tot arreu. Ara parla'm del context".

Aquest cronista es tem que habita un món en el qual el seu admirat Roger Ebert no hi està gens interessat, però no creu que Kick-Ass, la pel·lícula, li faci justícia a Kick-Ass, el còmic. I, precisament, el problema està que les coses que escandalitzen Roger Ebert no arriben al grau d'hipèrbole que hagués fet falta perquè els fans de Mark Millar quedéssim contents.

El còmic de superherois és un dels pocs terrenys de la cultura popular on un guionista pot accedir a la condició de fenomen estel·lar: Alan Moore, Grant Morrison i Neil Gaiman ja havien accedit a la situació de privilegi que ara té l'escocès Millar, que, en la seva obra, combina la sofisticació narrativa d'aquests precedents amb una tendència a l'animalada de caràcter gairebé postpunk. La seva entrada a la sèrie The Authority va ser tot un crit d'atenció: a Millar li calien només dues vinyetes per explicar com un superbrivall viatjava en el temps per provocar un trauma, per agressió pedòfila, a la superheroïna amb qui estava lluitant.

A Kick-Ass, el còmic, Millar aplica l'estratègia del Quixot per transgredir des de dins el gènere dels superherois. L'original és sagnant, brutal, i col·loca personatges de l'edat dels lectors tipus de comic books al bell mig d'apocalíptiques escenes d'ultraviolència. Si s'hagués portat tal qual al cinema, les multisales haurien trontollat. No s'ha d'ometre una informació significativa: com a productor executiu de l'adaptació, Millar ha propiciat l'amansiment de la seva pròpia ficció, que, no obstant, fa a miques alguns tabús del cinema comercial. Qui vulgui provocació pura haurà de llegir el còmic. L'única provocació absoluta que avui es pot permetre el cinema, aquest mitjà tan tou, és la que posa en pràctica Sexo en Nueva York 2: la transsubstanciació en espectacle de l'obscenitat intrínseca als discursos de poder.