• Imprimir

El gran compositor i director alemany tanca el cicle Radicals Lliure amb la trencadora i suggerent 'Stifters dinge'

La llibertat de Heiner Goebbels

Andreu Gomila

"No he esborrat els actors de l'escenari, continuo treballant-hi. Però confesso que volia experimentar, saber què passa quan no hi ha ningú en escena, què passa quan el públic no té res al davant amb què identificar-se". Aquest és, segons el seu mateix creador, el punt de partida de Stifters dinge (Coses de Stifter), l'espectacle del director i compositor alemany Heiner Goebbels que tanca demà el cicle Radicals Lliure. Un muntatge amb cinc pianos en escena, cap actor, textos de William S. Burroughs, Claude Lévi-Strauss, Malcom X, la pintura de Paolo Ucello, música de Bach, entre d'altres, i la història d'Adalbert Stifter, un romàntic austríac de primers del segle XIX. "Un personatge molt modern, perquè insistia en la descripció detallista i minuciosa de la natura", ens diu Goebbels.

L'alemany és un dels tòtems de la cultura europea contemporània. No coneix els límits entre les arts. Compositor de música clàssica o director d'escena? Tant se val. El febrer passat, per exemple, la formació instrumental BCN216 va estrenar a L'Auditori la seva peça Songs of wars I have seen, a partir d'una novel·la de Gertrude Stein. I fa uns anys va passar per Barcelona amb un dels millors muntatges teatrals que es recorden en aquesta ciutat, Eraritjaritjaka- museé des phrases, una obra a partir de textos d'Elias Canetti, que comptava amb l'última tecnologia i un quartet de corda en escena realment meravellós. Si en teatre podem parlar de màgia, aquell espectacle era realment encisador.

A prop de Carles Santos

A Stifters dinge, Goebbels ha volgut canviar el punt de vista. A Eraritjaritjaka jugava amb l'espectador, i ara ha decidit atorgar-li la llibertat absoluta. "Si no hi ha ningú en escena, ningú no pot dir-te què pensar", assegura. No vol avançar res, però ens comenta que els seus cinc pianos "fan moltes coses". No ens estranya que digui que fa prop de 25 anys que coneix l'obra de Carles Santos, encara que no ha vist, per exemple, La pantera imperial, que segurament té molts punts de contacte amb Stifters dinge, encara que només sigui per la música de Bach i els pianos que es mouen sols. Dos creadors totals que tenen el Teatre Lliure com casa seva. Santos n'és el compositor resident i Goebbels ja fa dos anys que buscava que el teatre de Montjuïc mostrés la seva obra.

Tant l'alemany com el català de Vinaròs saben que el teatre crea "la seva pròpia realitat". I en el cas del muntatge que presenta Goebbels aquesta afirmació està més que justificada. "Sí, el teatre ha de tenir la seva pròpia realitat -indica el creador-, però és el públic qui l'ha de crear. No estic en contra del teatre com una eina que explica la vida, però jo no he de guiar l'audiència, dir què han de pensar. Crec que cada espectador és un individu que crea una realitat especial quan s'enfronta a un espectacle teatral, sobretot en el meu cas. Crec en la sobirania de l'espectador".

De fet, Goebbels nega que a Stifters dinge no hi hagi actors, ja que considera les 200 o 300 persones que vegin l'espectacle al Lliure com a elements fonamentals de la peça.

Enmig de tot, ell és el capità que guia la nau. Per això quan li demanem si aquesta mena de muntatge és com ser al setè cel per a un compositor que alhora és director d'escena no pot deixar de somriure afirmativament. Ens revela algun secret: té un teclat on intervé en directe en l'obra, i si, per exemple, prem el si bemoll, sentirem una tempesta. "És fantàstic compondre amb tots els elements del teatre, poder emprar la polifonia des d'un acostament teatral, poder traduir la polifonia amb tots els elements que un teatre posa a la teva disposició", assenyala.

I Goebbels és un home que ha fundat un grup de rock (Cassiber), s'ha acostat al jazz, ha mirat de prop l'òpera i mira avui intensament la música clàssica. Però per damunt de tot és un creador que es va formar amb Heiner Müller, un dels grans dramaturgs de finals del segle XX. La música original del Prometeu amb què Carme Portaceli obrirà el festival Grec d'enguany és seva, de 1985.

Amb aquesta tendència natural envers la hibridació tampoc no ens estranya que acudeixi a Lévi-Strauss o a William S. Burroughs. Al director li interessa sobretot el fundador de l'antropologia moderna, especialment per la seva màxima d'estar oberts a estructures que no coneixem, i perquè estableix connexions entre el cant d'una dona d'una illa grega de 1932 o el d'una altra de Papua Nova Guinea de 1902. La seva relació amb Adalbert Stifter és directa, ja que el romàntic austríac ja buscava 200 anys enrere una manera de descriure el món que ens permet entendre molt millor, ara mateix, assegura Goebbels, el vessament de petroli al golf de Mèxic o l'erupció del volcà islandès Eyjafjallajokull.