• Imprimir

¿Cal considerar una comèdia com 'Jacuzzi al pasado' un dels efectes col·laterals de l'impacte cultural de 'Perdidos'? La resposta no la sap ni el vent

La veritat perduda

Jordi Costa

'Perdidos' és l'apoteosi del principi segons el qual tota sèrie televisiva és un cúmul de referències
ABC / CANAL +

0Una advertència: aquest Quadern de cinema conté spoilers, no només sobre el desenllaç de Perdidos, probablement el gran esdeveniment audiovisual d'aquestes últimes setmanes.

1Al final de Las máscaras de los Illuminati, novel·la excepcional de l'heterodox Robert Anton Wilson, Albert Einstein i James Joyce viuen una experiència iniciàtica de la mà del satanista Aleister Crowley. Tots dos contemplen (i comprenen) allò que podríem anomenar el Misteri. O, si ens posem estupendos, el Sentit de la Vida. El primer, al final de tot el procés, formula la teoria de la relativitat, mentre que Joyce vessa la descàrrega de saviesa en l'assumpció que el pensament és llenguatge i en la consegüent formalització del monòleg interior. Són, en definitiva, les respostes d'un home de ciències i un home de lletres al Misteri: dues reaccions que apunten que la naturalesa d'aquest Sentit no té a veure amb la condició irrefutable i monolítica d'una Veritat, d'un concepte totalitzador, acabat. Rere el vel només hi ha veritats relatives (en minúscula) i la transcendència de l'ésser humà potser només és lingüística (o, si convoquem els guionistes de Perdidos, també sentimental).

2Quan el Jack de Perdidos va tancar l'ull (poc després que el seu pare obrís una porta que feia entrar una llum aclaparadora, pròpia d'una ficció fonamentalista cristiana), vaig recordar el final de Las máscaras de los Illuminati. També una frase que incloïa Timothy Leary a Flashbacks. Una autobiografía (Alpha Decay, 2004) i que, ara mateix, no recordo si la va dir ell mateix o l'atribuïa a un company de viatge lisèrgic. Del que estic segur és que la frase, en el seu moment, va ser pronunciada entre rialles i significava, en el pol oposat de la constatació tràgica o nihilista, "Som tan petits". Un tercer ressò: la frase final de la pentalogia El Libro del Sol Nuevo de Gene Wolfe, obra monumental que fon els llenguatges de la ciència-ficció i la fantasia i narra el camí d'un botxí cap a una redempció de perfils messiànics en un futur tan llunyà que sembla passat llegendari: "Allà hi dormen els altres déus".

3Manel Delgado va penjar al seu blog El cor de les aparences (http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/) un revelador text el passat 20 de maig que, sota el títol de Lost y los mundos intermedios: Dante, Milton, Swedenborg, Blake, estudiava les arrels culturals de la sèrie: arrels i rastres que la conclusió no ha fet sinó reafirmar. Delgado escriu: "Tota sèrie televisiva [?] és una gran col·lecció de referències agafades d'aquí i d'allà, provinents de pel·lícules, d'altres sèries, de còmics o d'obres literàries, una col·lecció d'al·lusions, homenatges, plagis, picades d'ullet, etc. Lost seria una apoteosi d'aquest principi: qualsevol seguidor de la sèrie ho és d'una successió de flaixos, cadascun dels quals té connexió amb alguna cosa que els guionistes han vist o han llegit i que és ficat en un túrmix per acabar produint, encadenant tots aquests materials, un precipitat semblant a un argument". Delgado esmenta algunes ficcions sotmeses al poder d'imantació de la simbòlica illa: de La invención de Morel a Los cronocrímenes, passant per Watchmen.

4A l'últim capítol de Perdidos tot això desemboca en una imatge molt Ibáñez: al cor de l'illa hi ha un desguàs. En definitiva, l'illa era el lloc on havien anat a parar totes les ficcions, però, al mateix temps, també era un projector de ficcions. Per això seguirem fent associacions model Perdidos molt després que la sèrie s'hagi mort. Si estem parlant aquí de Perdidos no és perquè, com diu el tòpic, el millor cinema hagi trobat refugi a la televisió: Perdidos ha estat (molt) bona televisió i punt. Però el seu poder d'irradiació transcendeix el mitjà. ¿És pura casualitat que, aquesta mateixa setmana, arribi als cinemes Jacuzzi al pasado, una comèdia que abans hauríem titllat d'idiota, però que, ara, sembla (i és) sofisticada i estranyament intel·ligent? Perdidos ha decidit respectar el Misteri i no desvelar l'impossible -la Veritat Última, si és que existeix-, però queda clar, almenys, el sentit d'aquesta gran ficció sobre la recerca del Sentit: llançar una descàrrega de complexitat sobre el futur de la ficció popular.