• Imprimir

Entrevista: Lluís Miñarro Ha dirigit 'Familystrip', que s'estrena avui, i participa com a coproductor en el film que ha guanyat la Palma d'Or

"El cinema té la capacitat de perpetuar el temps"

Bernat Salvà

Lluís Miñarro ha dirigit 'Familystrip' i triomfa com a productor
FRANCESC MELCION

El productor català amb més pel·lícules als festivals de cinema llueix des de diumenge passat una Palma d'Or de Cannes al seu currículum: és coproductor de L'oncle Boonmee que pot recordar les seves vides passades, del tailandès Apichatpong Weerasethakul. Treballador incansable, l'ànima de la productora Eddie Saeta també ha provat sort en la direcció. Avui estrena als cinemes el documental Familystrip, un retrat de la seva família que reflecteix una part de la història del país.

Com se sent després de guanyar a Cannes?

Molt bé. Ha estat molt inesperat, encara m'he d'anar pessigant per veure si és veritat o no. No ho esperava gens, podia esperar un premi al millor realitzador o de la crítica, perquè normalment el cinema que produeixo no és gaire robust des del punt de vista industrial, i un festival amb una maquinària com el de Cannes, que gairebé sempre premia pel·lícules molt sòlides, directors molt potents i pel·lícules fetes amb molts diners... No ha estat el cas d'aquest any, la qual cosa honra el comitè de selecció del festival i el jurat, que no s'ha deixat portar per inèrcies. Realment ha estat sobirà, i ha premiat el que volia.

Quin efecte pot tenir un premi així?

Aquesta Palma d'Or ha estat positiva pel que simbolitza: des d'un festival tan important es pot valorar un cinema més petit, però que té talent, llibertat i està fet de manera independent. Això és un símbol de reconeixement per a tots nosaltres inusual i fonamental, en moments tan crítics com aquests, en què molts països europeus amb sistemes democràtics s'estan qüestionant la importància de la cultura. El festival ho ha vist així, perquè va ser la pel·lícula més estimada per la premsa i pels programadors d'altres festivals, era com si s'hagués fet realitat un impossible, com l'elecció d'Obama.

Com va entrar en el projecte?

Jo sóc un dels cinc productors, tinc una cinquena part de la pel·lícula. Vaig conèixer personalment l'Apichatpong fa dos anys a Cannes, quan era membre del jurat. M'agradaven les seves pel·lícules, vaig parlar amb el seu productor anglès i em va passar el guió. Com que aquest món oriental de la reencarnació dels esperits ja m'agrada, hi vaig sintonitzar de seguida i vaig decidir participar-hi. Me la vaig jugar, però ara amb el premi recuperaré la inversió que he fet.

D'on va venir aquesta necessitat o aquest interès per reconstruir el passat a partir dels testimonis familiars?

Tot es va iniciar de la necessitat que jo tenia de tenir un quadre amb els meus pares, perquè s'estaven fent grans, sabia que desapareixerien i vaig voler tenir-ne un record. Quan va començar el procés de pintura del quadre, que va durar set sessions, vaig pensar que valdria la pena filmar-ho i vaig incorporar una càmera a la segona sessió. A la següent sessió vaig incorporar-hi el so. Ha estat un procés sobre la marxa, sense res preparat, ni trampa, amb presa única: de cada seqüència hi ha només una presa. En principi la pel·lícula estava destinada als meus pares, no estava pensada per ser exhibida.

Quan va pensar que se'n podia fer una pel·lícula per estrenar als cinemes?

Quan la muntàvem amb el Sergi Dies, em va dir que tenia un interès general. Em va venir a dir que fos una mica generós i li donés sortida. Llavors el que vaig fer va ser primer acabar-la, filmat un pròleg i un epíleg, i després portar-la a un festival a veure què passava. La vam dur al Festival de Karlovy Vary, a la República Txeca, l'any passat. La pel·lícula va agradar, i a partir d'aquí va anar creixent i fent camí.

Crida l'atenció que hagi dirigit una pel·lícula tan plena de diàlegs com aquesta i una altra de tan silenciosa com Blow horn.

En cap dels dos casos he tingut al cap la responsabilitat d'estar fent una pel·lícula. Són projectes que s'han originat de manera molt intuïtiva, molt natural i molt fàcil. No obeeixen a processos de producció normal, són dues pel·lícules íntimes, familiars... personals seria la paraula.

¿Li interessa especialment aquest tipus de cinema, en què el director es despulla?

Com a director, m'interessa que tingui una mirada íntima, igual que escriuries un diari. Però no és que representi la meva postura de com jo entenc que ha de ser el cinema. No tenen res que veure amb les que produeixo.

Què aporta el cinema que no aporta la pintura?

Quan he tingut aquesta pel·lícula acabada, m'he adonat de coses que havien passat en el moment del rodatge i no n'era conscient, i que oferien claus del que passaria després. El cinema té la possibilitat de congelar el temps, allò que està passant, i perpetuar-lo. La imatge té aquest poder impressionant. Una pel·lícula sincera, lligada a la realitat, com pot ser un documental, és un testimoni com no n'hem tingut cap en tota la història de la humanitat. Tenim una eina que està registrant tot el que està passant al planeta des de fa 120 anys. La història l'hem vist fins ara als llibres. Amb el cinema tens el registre del que està passant en aquell moment, de l'autèntic. I amb diverses visions que pots comparar. No ens podran enganyar com havien fet fins ara.

Sorprèn que un projecte tan improvisat com Familystrip faci sortir a la llum aspectes tan íntims de la vida d'una família.

Una cosa va portar a una altra. Jo mateix em vaig quedar sorprès, no tenia ni idea que la meva mare se n'havia anat al llit vestida la nit de noces, o que no sabia per on naixien els nens. Ho diu amb aquesta naturalitat i desimboltura, en part per la comoditat de la situació: no estava davant d'elements intrusos, ni sabia que es projectaria als cinemes. Les coses surten molt directes perquè hi ha molta sinceritat, tenia una relació molt sincera amb ells, reconec i valoro el que m'han ensenyat, els estimo i els porto en mi mateix. És un homenatge a ells fet des del cor. La vaig rodar fa set anys, vaig deixar el material arxivat i l'any passat el vaig recuperar i li van donar la forma.